dilluns, 29 de desembre del 2014

El diari d'ella...

Francine Van Hove


Vaig néixer i vaig viure.
Vaig renéixer i vaig sobreviure,
i malgrat tot vaig acabar morint.

dijous, 25 de desembre del 2014

Enyor en memòria

Romano Urbinskiy



L’enyorança d’un temps passat,
m’és una aflicció perdurable
quan el dies avancen sense
tenir en compte a la mare.
Ella, va creuar la línia de l’infinit,
i jo no disposo de més calmant
que la lluita de les hores amb
les dates assenyalades sabent
que ni tan sols tornarà per Nadal.

dimecres, 24 de desembre del 2014

Historieta d'orient

Mònica HUIX-MAS
A dalt del cel brilla un estrella,
i a la terra neix un infant.
Tres reis d’orient veuen l’estel
amb una cua. Alguns pastors
queden absorts quan un àngel
els hi parla d’un rei de reis
nat en un petit pessebre
envoltat d’una mula i un bou.
Els pastorets i els tres d’orient,
que van en camell, desitgen
veure a l’ infantó de Betlem.
N’és la mare Maria, filla
d’Anna. El  pare diuen que Josep,
però tots sabem que res de res.
Tots en queden bocabadats
davant del vailet que serà
coronat rei del desembre
i de tots els mesos de l’any.

diumenge, 21 de desembre del 2014

Bombons amb licor

Janice Darr Cua






Si parlo sola, no us estranyeu.
El problema no és meu, sinó
dels objectes que parlen amb mi.
Ei! A mi també em "xoca" eh!

divendres, 19 de desembre del 2014

Moments a porcions

Patricia Cruzat Rojas
Pensar, un moment.
Escriure, dos moments.
Crear, tres moments.
Publicar, quatre moments.
Llegir, mig moment.
Passar de llarg , un quart de moment.
Gaudir escrivint, MOMENTS descontrolats!

dimarts, 16 de desembre del 2014

Es deia Rita!

Eva Folks
Quan tothom dormia, ella sortia.
Observava els carrers tal qual eren
a aquelles hores de la matinada on
tan sols s’hi podien veure gats i alguna
rata despistada. No li agradava el bullici
del dia. Sortir quan tothom restava
resguardat li oferia la oportunitat
d’un silenci inusual dins la metròpolis
de la gran ciutat. Era una vella aranya
que havia conquerit un petit racó
d’un edifici antic farcit de petits insectes
que li omplien el seu petit estómac suctor.

dissabte, 13 de desembre del 2014

Res de res...



Saps tant com jo,
per la qual cosa
sé tant com tu.
Aleshores, és fàcil
de deduir que ni tu
ni jo sabem res de res.

dimecres, 3 de desembre del 2014

Curt-Vigoròs

Cristina Alejos
Dormia al cim d’un arbre.
Volava a un pam de terra.
Vivia dins la pluja i l’aire,
i moria cada dia.

—Sí moria cada dia com podia ser que dormís al cim d’un arbre?— va preguntar la nena que l’escoltava amb la boca oberta.


—Perquè cada dia començava de nou!—va respondre la narradora.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Inimitable




Els criteris, depenen
de les informacions
rebudes, buscades
i escoltades. Els valors,
obeeixen a bases apreses,
observades i viscudes.
La “bíblia personal” oscil·la
enmig de regles volgudes,
creades i assumides. Tant
els  criteris, com els valors,
com la “bíblia personal”
determinen el ser humà
que som, on el color varia
segons l’ull que l’observa.

divendres, 28 de novembre del 2014

HAIKUS.... LA MARATÓ TV3 2014

Col·labora amb mi,
All Buell
investigaré per tu.
Marató pel cor!

El cervell gaudeix
si el cor batega tranquil.
Patent de vida.

El cor no pensa,
ell sent, i és la gran passió
d’amors i poetes.

La cançó del cor
és el “boom-boom-boom-boom-boom”
del grandiós motor.

dilluns, 24 de novembre del 2014

Obstinació

Sergio Vergara
No ho veia gens clar ella. Tots aquells ulls sortits d’òrbita mirant-la fixament l’angoixaven molt. No li agradava sortir del cau, hi estava bé allà. La seva mare no entenia la dèria que li havia entrant a la Mima. A cap dels seus descendents els hi havia passat res igual. Intentaven fer-li entendre que els ulls que ella deia no eren cap perill, tan sols eren mirades inertes, sense vida. Però ella els hi argumentava que els havia vist plorar llàgrimes blanques i espesses que feien pudor, i que a més a més eren molt llargues. Els altres li deien que no li podia passar res perquè les llàgrimes s’esquivaven molt ràpidament i es veien de lluny. No hi va haver manera de persuadir-la d’aquella fòbia tan extrema. Sempre més va viure a dins i tots el que l’estimaven li portaven menjar i beure, i quan alguna de les seves amistats no apareixia pel seu cau, la Mima s’imaginava que les llàgrimes l’havien atrapat, i aleshores resava per elles. Així va viure la Mima la seva curta vida per falta de moviment. Havia nascut en un edifici molt alt i allà mateix es va morir. Des del seu cau observava els taulats dels edificis més baixos, els quals estaven farcits de xemeneies que fumejaven durant la tardor, l’hivern i part de la primavera. La oreneta Mima és va perdre viure la vida per l’engany del seu cervell.

dijous, 20 de novembre del 2014

Ànima foguejant

Grandesa de vida desprenia!
Repartia colors per on passava!
Abraçava amb ales daurades!
Caminava amb alegria desbordada!
Impregnava de rialles els espais buits!
Així era ella, no pel nom, sinó pel do!


Dedicat a “Del Riego” per no deixar-se fer “jaque” en el “tauler de joc”.

divendres, 14 de novembre del 2014

Antagònic

Montse Martin

Sempre dels “sempres”
és l’infinit disfressat
d’horitzó, com el mai
dels “mais” és la màscara
empolainada de poder.

dijous, 13 de novembre del 2014

Menja'm!

Mireya Duart
—Què fas?
—Olorar-te!
—Prefereixo que em mengis.
—Ho faré...però abans deixa’m gaudir d’aquesta olor que desprens.
—Quina olor faig? Jo no m’oloro!
—És difícil de descriure, és una olor que penetra pels narius, puja cap al cervell, baixa cap a l’estómac i seguidament puja cap a la boca on la saliva se m’amuntega entre la llengua i el paladar.
—Renoi, si que m’ho poses difícil... Potser me la pots descriure amb un color, no?
—Mmmmmm...un color... Mmmmmm... No! No puc!... Però ara ja estic tan ple de tu que ja et puc menjar...
—Vinga! Tota teva! Sóc tota teva!
—Fantàstic! Tens el gust que jo em pensava!
—El gust? El gust també el sé jo! Estic plena d’ell, va amb mi!
—No puc més...no puc més...esclataré...
—Noooo! Ves a poc a poc...menja’m totaaaa!!!
—Prou... ja no puc...no puc més...
—Si no anessis amb tanta pressa i amb tant de desfici podries gaudir molt més de mi...
—Va, no et queixis, així a la nit podré tornar-hi!
—Sí home! T’esperaré aquí... Vindrà algú altre que potser sabrà assaborir-me i menjar-me amb la delicadesa que mereixo.... Em seeeeeeents!
—Ho dubto! Visc sol!
Conversa mantinguda entre la crema de porros a l’all i les parts prominents de la cara humana. 

dimarts, 11 de novembre del 2014

Llicència desafinada

Malo Galindo




El cant de la raó el desitja tothom,
mes tan sols quatre privilegiats
l’entonen i, tot i saber-lo, no l’imposen,
tan sols “el deixen anar”. Quatre
llestos se’l fan seu, i la caguen,
perquè intueixen la música però
no encerten ni el cant, ni el maneig,
ni les raons dels seus fonaments.

divendres, 7 de novembre del 2014

HAIKUS.........."9N"

Jessica Durrant

Ens guia “Els Segadors”.
Ens impulsa “L’Estaca”.
Ens mou la llengua.

Volem llibertat!
Volem votar i decidir!
Volem el “9N”!

No volem guerra,
tan sols volem tenir veu,
vot i respecte.

Et deslligarem
preciosa Catalunya.
Paraula et donem!

dimarts, 4 de novembre del 2014

Rebel·lia

A la sala del psiquiàtric hi havia teràpia de grup.
El problema a resoldre per a cadascun dels pacients
era el mateix: “Cap d’ells assimilava la seva figura”.
El psicòleg en qüestió, va haver de fer prodigis
per fer-los-hi entendre que hi ha “funcions”
a la vida que no es poden alterar. Però, aquell dia
estaven massa ofuscats i allò semblava una olla
de grills. Difícil tasca la que li havien encomanat,
pensava el psicòleg veien aquella disbauxa!

El quadrat no volia tenir cantonades, la circumferència
es sentia massa inflada, el rectangle no volia ser tan
estirat i el triangle no volia tenir punxes.... Quatre
de les formes geomètriques s’havien rebel·lat! 

dijous, 30 d’octubre del 2014

Amigues

— D’on ets?
— D’aquí mateix!
— D’aquest poble?
—Això és un poble?
—Sí! No?
— Quatre cases i una barraca petita és un poble?
-—Clar que sí!
—Jo creia que un poble el formaven un conjunt de persones i en aquest lloc ja no hi viu ningú, tan sols jo.
—Les cases estan totes buides?
—Sí!
— Totes no suposo, perquè tu deus viure en alguna d’elles.
—No!
—Però no m’acabes de dir que vius aquí?
—Sí, però en una barraqueta petita!
—I a on es troba la teva barraca?
—Si vas per aquest camí de la dreta hi arribaràs.
—Puc veure-la?
—I tant, ves-hi la porta és oberta. Jo ara et deixo que vull anar un moment al riu que hi ha a l’altre costat d’aquell turó.
—Caram, gràcies! Encantada d’haver-te conegut! Com et dius?
—Elvira! I tu?
—Marina!
—El mateix et dic Marina, a veure si vens a visitar-me algun dia.
—Ho faré, ja que estaré uns dies a la caseta que hi ha no molt lluny d’aquí! Fins aviat Elvira!
—Vagi bé Marina!

El camí fins a la barraca feia un xic de pendent. Quan la Marina va arribar a dalt va observar una portalada mig derruïda i molt deixada. A l’entrar-hi es va trobar un nínxol de pedra gris. Estava obert i a  sobre la pedra, gravat amb lletres petites , hi posava Elvira 1805-1830.

Mentrestant, no molt lluny d’allà ,un grup de joves  estava gaudint escoltant amb entusiasme les explicacions que els hi donava "l’Elvira".



La Marina i la seva colla havien llogat una caseta en un entorn muntanyenc per a passar uns dies fora de la ciutat.  Com que tots coneixien prou bé el tarannà de la Marina, sabien que el primer dia ja aniria a fer una ullada al poble desert que estava a mig quilómetre d’allà. Li encantava  passejar sola de bon matí i fer el tafaner sobre l’entorn i la seva gent. Els seus amics li havien preparat aquesta broma amb una actriu que havien llogat. Les mini vacances prometien.

dijous, 23 d’octubre del 2014

Desgavell

Kandinsky

Figuraven entre les corbes
més ben proporcionades
a nivell mundial. Sinuoses
mirades quedaven preses,
quan guaitaven extasiades
les ondulacions prominents
dels voluptuosos esquelets.
Ningú va preveure que tantes
fossin les visions perverses
que provocarien unes talles
de marbre emulant amulets.

divendres, 17 d’octubre del 2014

Instants rebels!

Jean Picazo

El que s’ha mort, és viu.
No pel fet de que ja no ho vegi
no hi sigui. Qui no diu que la morta
sigui jo. El meu món d’avui és el d’ahir,
i el futur és el meu avui. Per què cerquem
mons plens quan els buits els podem omplir?

dijous, 16 d’octubre del 2014

Votar o Botar?

Pots votar sense botar!
Si votes, et faràs sentir
si botes, et faràs notar
el que no has d’alentir
mai, però, és l’actuar.
Perquè el vot és únic,
perquè el bot és vida,
i cap d’ells pot acabar
morint per mandrós,
confús i imprecís. Vota
o bota,  però estigues
alerta,  el vot és ferm
i el botar només fressa.

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Gest & Verb


Daria una tija per un bon dia,
regalaria milers de pètals per un somriure,
oferiria una bonica flor per un bon petó
i una bonica toia per una senzilla mirada.
Però el que de debò faria,  seria honrar
i donar l’ànima si pogués pertànyer
a una espècie on  el gest superés
a la paraula i el verb fos pur plaer.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

PARTIT POPULAR "Personal Pusil·lànime"

sado Naike Casado
Persones
Ambigües
Repartint-se
Trumfos
Immorals,
Trepitjant
Pobles
Obrers
Perniciosament,
Utilitzant-los
Lucrativament,
Ambiciosament i
Reiteradament.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Habilitat "real"

Hi havia una vegada un gamarús
que es pensava que era l’únic sabedor
real de molts afers. Era conegut per la seva
destresa en capgirar qualsevol fet diari.
Pat Erickson
La seva veritat exaltava a les altres aus.
Entre elles, però, hi havia una òliba que deia
que si el gamarús  es creia la seva veritat,
no hi havia cap raó per dubtar-ne. Les altres
aus no entenien aquella lògica exposada.
L’òliba tenia un argument molt concret
per entendre al gamarús, i els hi va manifestar.
Aquest gamarús és sedentari, com molts
de la nostra espècie, però ell ha desenvolupat
una gran imaginació que el permet viure, veure
i sentir el que altres no podem per no tenir
aquesta habilitat. Aleshores,  on radica el que
ens exaspera a tots? Té ell el problema o realment
el tenim nosaltres amb la nostra limitació?
No per ser majoria tenim la raó.