Era un margarita acolorida,
vivia contra natura, encara
no entenia com aguantava
els vents del sud i del nord
i molt menys les tempestes
de neu i aigua freda.
Amb el temps va assimilar
que tan sols era una llavor
perduda en mig d’arrels
de majestuosos arbres grans.
Va aprendre a suportar el seu
destí amb coratge i valentia.
S’il·lusionava amb petites coses
i gaudia de la bona providència
quan aquesta la mimava, i plorava
en silenci quan els cops rebuts
de branques i fullam la ferien.
Somiava en volar i ballar i es
va inventar un món on n’era
princesa riallera i no patia.
Tenia pètals malmesos però
això no era angoixa per a ella
ja que sabia que aviat volaria
Il.lustració Margarita Monpeán
