—Què
fas tu amb màniga llarga aquí?
—És
cotó, no fa calor!
—No
sé, que vols que et digui, jo amb màniga curta i sempre acabo xopa.
—Jo
també amb màniga curta vaig molt bé.
—Mireu
noies, el cotó és molt fresc, a més sempre es poden arremangar les mànigues i
quedar com si fos de màniga curta.
—Sí,
això està molt bé, però continuo pensant que les de màniga curta són més fresques.
—Bé,
us agradi o no jo estic ara aquí amb vosaltres i només cal veure la més blanca
de les tres.
—Dona,
que el meu color és blanc-trencat...
—I
el meu, blanc-ou.
—Ostres!
D’on heu tret aquest noms de color blanc, sempre he pensat que el blanc és
blanc.
—Ho
vaig escoltar en una conversa...
—Sí,
sí, jo també hi era en aquesta conversa per això sé el color de blanc-ou.
—Caram,
quines converses més estranyes.
—Perquè
nosaltres dues anem a llocs exòtics a vegades i...
—Ah!
Jo tan sols vaig a actes seriosos!
—Vaja!
La meva mestressa és molt divertida!
—I
la meva no calla mai, tan sols quan li venen els fogots!
—Oh!
Jo sóc d’ell, em sembla que és capellà...ho dic per les converses que té.
 |
| Ana Teresa Fdez |
—Ara
entenc el de la màniga llarga, sempre tan pudorosos aquests.
—En
fi...Estic encantada de compartir amb vosaltres l’escalfor del sol i la
suavitat del vent fent-me voleiar.
—Encantada
noies!
—A
veure si ens trobem un altre dia totes tres camises aquí, a l’estenedor del
jardí!
