Mònica HUIX-MAS: 2012-10-07

divendres, 12 d’octubre del 2012

Escorcoll !

Cerco l’escalfor d’un ens

que no tinc, que no veig

que em ben trasbalsa l’ànima

quan el palpo a la pell càlida

d’aquest sol de tardor.

dijous, 11 d’octubre del 2012

Fugaç

Ballant sota la pluja

vaig percebre que tot

tenia sentit, inclús la por,

Les gotes em donaven

senzillament la vida

que havia anant perdent.

La puresa del món

existia enmig d’aquesta

música que plovia

arreu mollant-me el cos.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

FANTASMA

Els coneixements no adquirits i traspassats,

és la supremacia d’un ego fantasmal

que vol ocupar un lloc extraordinari dins

una societat plena de fenòmens buits.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Hi havia una vegada un elefant gran i gros que caminava per la sabana. No li importava res més que no fos caminar. Anava sempre sol. Menjava el que trobava pel camí i bevia en els petits bassals que trobava a la seva ruta. Començava a caminar des que despuntava el sol fins que es ponia. Els dies de pluja, que de fet eren pocs, no caminava, restava quiet en el lloc on s’havia quedat a dormir. I va ser un dia plujós quan va veure a una elefant que anava coixa, un rei malvat la va ferir mentre anava amb el grup a menjar escorça dels arbres de la zona. Aquell grup d’elefants va passar a prop seu, ella, anava última i sola i l’elefant gran i gros es va enamorar, es va quedar impressionat per la lluita d’ella per poder seguir-los, ja que li costava seguir el ritme. Tenia els ull tristos i mancats de vida. Però, des d’aquell mateix dia, l’elefant gran i gros mai més va caminar sol, i ella, la elefant, mai més va ser la última del ramat, ja que ara els últims sempre eren dos. Ell va aprendre a gaudir d’altres coses que no tenien res a veure amb caminar i ella va tenir sempre més un company al costat i dels seus ulls va desaparèixer la tristor i va aparèixer una mirada plena de vida.