Santíssim

Estava asseguda en un petit mur davant l’església esperant que sortís el seu amor. Portava esperant més de trenta minuts, començava a inquietar-se, aquell temple no semblava tan gran. Ella estava cansada i va decidir asseure’s una estona. Quan portava quasi una hora observant tot l’entorn sense perdre de vista la porta gran per on havia entrat ell va decidir anar a buscar-lo. Quina sorpresa va endur-se’n quan a l’entrar va veure una estàtua tallada dalt d’un pedestal que era igual que el seu estimat. Un capellà mirava aquella figura bocabadat. Ella va apropar-s’hi i va preguntar-li qui era aquell Sant. El capellà compungit li va respondre que ho ignorava, mai havia vist aquella figura i això que era el rector de l’església. Ella es va quedar sola per sempre, el capellà es va morir sense saber mai qui havia portat el sant i l’estimat mai més va ser vist, havia estat abduït i convertit en Sant per la dimensió de la bona gent no reconeguda.

Sense tinta...

Tenia al davant un foli negre, però cap tinta perquè les lletres s’hi veiessin, no obstant això, va començar a escriure dels sentiments més profunds que podia tenir. Era el moment, tenia el cervell adormit i el cor despert. Les paraules sortien soles, les emocions s’havien fet amb el bolígraf blau. Va ser el relat més fidel a ella mateixa. El va posar dins un calaix, ella sabia exactament el que hi posava i pel fet que ningú hi veies res escrit no significava que no hi fos.