dissabte, 14 de desembre del 2013

Mai més



—Ignorant el resultat final de la qüestió que estem tractant, puc avançar quasi amb total coneixement que tot avança tal i com s’havia previst des d’un bon principi. Voldria afegir, també, que tot el procés ha estat una lletania cap un objectiu marcat com alliberament d’un final anunciat des de....
—Què diu aquest home, Maria?
—No en tinc la més remota idea Glòria!
—...per la qual cosa vull agrair la voluntat i l’esforç que heu demostrat tot i que encara no sabem el final definitiu...
—Maria! Però no ha dit al començament que ja sabia el final de no sé què?
—Amb tanta verborrea s’ha perdut! Però m’agradaria saber de què coi està parlant, també!
—...i així seguirem fins arribar a tots els propòsits establerts que hem anat aconseguint. Moltes gràcies a tots!
—No puc més Maria!
—Què faràs?
—Escolti! Disculpi’m, podria fer-li una pregunta?
Jean Dubuffet
—No estava previst, però pregunti’m!
—No s’ho prengui malament, eh! Però em podria dir de què parlava?
—Del programa nou, llançat al mercat fa poc més de...
—Quin programa?
—Vostè es vol quedar amb mi oi? El programa de l’empresa...
—Quina empresa?
—La seva, la nostra, quina ha de ser sinó!
—Perdoni, jo sóc autònom i em busco la vida sola...
—No entenc res ara senyora! Si vostè no treballa amb nosaltres que hi fa en aquesta trobada-conferència?
—Renoi! Perquè a fora hi ha un rètol que invita a passar!
—Un rètol?
—Sí! I posa “Passeu i us hi veureu millor”! I la veritat, que vol que li digui, a part de no veure’m-hi  millor em sento una mica  “idiota”!
La sala després del primer desconcert, va seguir amb expectació l'explicació de la dona....i ara l’esclat de rialles s’escoltava per tot l’edifici!
—Glòria! Mai més, eh! Mai més! Quina vergonya! Quina vergonya!
—Noia, em sap greu, un altre dia ja agafaré les ulleres!!!!
El rètol posava “Posseu-li veu a Reu Milor”, un programa de la ràdio "Reu Milor" nascuda feia cinc anys amb l’esforç de tots els treballadors.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Llavors



Les llavors plantades a les roques blanques
del paratge del darrera de la casa, havien brollat.
La gent del poble que la va difamar amb el mot
de “loca” abaixava el cap quan se la trobava
pels petits carrers del poble. La Selda, amb paciència,
Toni Salerno
havia anat introduint minúsculs grans a les imperceptibles
ranures d’aquelles pedres blanquinoses. A la primavera,
unes branquetes fines van començar a manifestar-se
per tots els granits. Les flors que van aparèixer dies
més tard van il·luminar tot l’indret amb els seus estigmes
transparents i forts com una roca. La “loca” amb la seva
obsessió de fer alquímia no va preveure’n el resultat final.
L’energia que enviava el sol a aquelles flors tan exòtiques
s’ajuntava amb l’energia que les pedres van aportar, per la
qual cosa unes petites explosions es van anar produint
indefinidament durant tota l’estació. Ningú si va poder
apropar, perquè el volum de roques petites i esmicolades
que sortien volant en totes direccions s’incrustaven a tot
el que trobaven en la seva trajectòria. Tots aquells que
la van difamar i despès ajupien  el cap quan la trobaven,
ara, l’increpaven. Però cap d’ells, ni tan sols un, es va voler
informar de tot aquell procés eixelebrat i la història
va acabar essent una llegenda amb el pas dels anys.
Els noms de tota aquella gent no van perdurar, en canvi
el de la “loca” sí. Ella va donar vida a una bona narració
de vora el foc a les nits d’hivern i a les tardes d’estiu.

diumenge, 8 de desembre del 2013

Erranbunda



Viatjo moltíssim jo, sobretot,
Desconec l,autor
en aquests ponts tan llargs
on es celebren festivitats.
Ho acostumo a fer amb roba
informal, còmode. És bàsic
per moure’s i asseure’s
on et vingui de gust. No
m’emporto abric ni impermeable,
solament un jersei que tragino
amunt i avall per si el fred
s’apodera de mi en alguns
moments de quietud. Em saben
greu les persones que no ho poden
fer, doncs s’aprèn molt de la vida
i els costums... Ho reitero, viatjo
moltíssim jo, però a passes curts,
ja que no dista molt la taula
de l’escriptori on dono vida
als escrits i el sofà on llegeixo
per distreure’m la ment.