La lluna, la pruna...

La petita nena va esbrinar amb la seva curta edat que “vestir de dol” era vestir-se de negre perquè algú molt estimat havia mort. Les preguntes brollaven cada vegada que escoltava la cançó.

-Com podia vestir-se de dol la lluna, si sempre anava vestida de blanc?

-I la pruna? que com a molt es vestia de morat fosc.

-I qui s’havia mort?...

La petita nena tenia un mar d’embolic dins el seu cervell.

-I qui era son pare?... I sa mare?...

-I a qui cridaven? A la lluna o a la pruna?

No entenia aquella cançó que li cantaven tant.

-I qui era la germana del sol? La lluna o la pruna?

Aquestes cançons enlloc de adormir-la la desvetllaven més, i a l’escola quan la cantaven, ella intentava preguntar i sempre li responien que era una cançó tan sols.

La petita nena amb el temps i els anys va comprendre que la majoria de la gent parla per repetició no per convicció. Aprendre no tenia mèrit, el mèrit radicava en la repetició, que era la llei d’aprovació.

El Predicador

L’espècie humana, una raça destructora i creadora al mateix temps. Em costa entendre, i molt, com encara existeix. He arribat a pensar que a la fi estem tots morts a l’altre costat, el nostre ego es tan immens que inclús un cop morts ens fa viure igualment per què es nega a morir. Ell, el famós ego que neix dintre les nostres entranyes i es ben ubica, ja que ell és el rei de la zona que habita. Conec personatges que l’ego els encega, parlen de meditació, d’amor, d’ajudar...però el seu ego els té ben enganyats perquè no paren de fer mal al pròxim i al de més enllà. Els hi en fot el dolor que creen, s’escuden en les seves pròpies mentides fins l’infinit.

Dedicat a tot predicador amb un ego pestilent com a única vivència de vida!

Punt negre

Cada matí, des de feia molt de temps, la Moia sortia al terrat a veure la gran extensió de cel  que cada dia li oferia un espectacle diferent. Aquella matinada, però, va ser diferent. El cel es mostrava tal qual era, sense núvols, sense boirina i amb un color ben peculiar, un color no definit, tot i que era en un to blavós. Estava bocabadada mirant aquell espectacle senzill i sense res, mentre a la ma hi tenia el seu cafè matinal. Un punt negre a la llunyania va captar la seva atenció, era l’únic que hi havia en aquell quadre perfecte no pintat. Com que volia esbrinar que era, va entrar a buscar els binocles, cosa gens senzilla per cert, ja què mirant aquell punt negre va ensopegar amb la pota d’una cadira, lliscant-li de la ma la tassa, esclafant-se aquesta contra el terra. Ignorant aquell despropòsit va seguir per a anar buscar aquelles lents tant potents. Només sortir altre cop a l'intempèrie  se les va posar a l’alçada dels ulls,  però enlloc de manipular les lents per veure-hi clar, anava caminant endavant trepitjant així un “afer” que havia fet el gos, al mateix temps que xocava amb els estenedors. Un cop aconseguit arribar a la punta de la terrassa va adonar-se que ja no hi havia allò negre i ínfim que li havia cridat tant l’atenció. Girant-se per anar a deixar els binocles va veure diferents punts negres arran de terra; el cafè escampat arreu, la tassa esmicolada, les trepitjades d’”afers perrunes” i una cadira estimbada cap avall. La seva vida no era fàcil, les coses materials li complicaven tot. No havia vist un punt negre, no , n’havia vist quatre, i aquests molt palpables i clars, i sense binocles.