Patiment

Allibera’m d’aquesta espina virulenta

que em fa sagnar estrelles de mil puntes

per cadascun dels porus sedimentats

de sofriment i de sang. Pedres aspres

junt amb estelles de fusta m’ataquen

per tots els flancs d’aquesta mísera existència.

El joc de Morfeo

He somiat amb un sol verd

que desprenia raigs magenta,

però el més fascinant de tot

ha estat que la terra era blava

i les aigües grogues. De l’esglai,

he fet un crit que m’ha despertat  

dins el somni; el sol no es veia,

la terra era fosca i les aigües inexistents.

De l’angoixa, he fet un segon crit

que m’ha despertat a la realitat;

el sol era groguenc, la terra terrosa

i les aigües blaves.

M’agraden els finals feliços.

Dues gotes de pluja

—Hola! Que tal? Com et dius?

—Bona tarda! Em dic Gotinelda i tu?

—Gotaglís! Has vist l’enrenou que hi ha hagut amb els representants de la humitat?

—Ostres, sí! Em pensava que vindrien els goticies a posar ordre, sort que ho han arreglat. Quina follia...

—Sí, i tot perquè els del Vapor no se n’havien assabentat de que havien canviat l’hora de la pluja...

—Ah! Era per això? Ara entenc la postura de la Boira, Gotinelda.

—Són quatre gotegats manant, Gotaglís, i no s’escolten, i com sempre, hem de “currar” les mateixes...

—N’hi que ho diguis Gotinelda! Hem d’estar disposades constantment, tan sols perquè ells no saben posar ordre dins el caos.

—Tinc un cosí en el grup del Baf i una vegada em va explicar que entre els de la Calitja i els de la Boira es van ben esbatussar perquè es queixaven de que treballaven més uns que els altres i estaven cobrant el mateix. Hi va haver tanta moguda dintre de la nuvocloa que el gotesident va haver de prendre mesures dràstiques...

—Caram! Que va fer?

—Va avisar als gotegospels perquè entonessin l’himne de la humitat.

—Això són mesures dràstiqueeeeeees Gotinelda?

—Es veu que sí, Gotaglís, perquè quan sona l’himne han de deixar tot el que estan fent i dirigir-se cap els seus llocs, convocant als seus perquè és desenvolupi una tempesta inesperada. És un pacte sagrat que ningú és pot saltar.

—Auuugh! No ho sabia això Gotinelda! Pensava que quan els gotegospels cantaven era per amenitzar el procés de la pluja....que tontina que sóc, sempre als núvols.

—Calla, calla, Gotaglís! Que quan sorgeixen tempestes d’aquestes, és que hi ha follia dins el gotemicicle. Els de la terra es pensen que el temps s’ha tornat boig, però els que s’han tornat bojos de debò són els que ens representen...que amb tal de tocar els “collons” fan “pringar” a tothora a les gotecels.

Comprensió

Tu que ets poema

explica’m els versos

on amb dolços mots

descrius una pena.

Ensenya’m a comprendre

les cavernes ocultes

de les meves escasses

i precàries coneixences.

Alliçona’m la poca llum

que atresoro intensament

per no perdre la ment.

Vull saber, tan sols vull saber!

Conte inútil...o no!

Hi havia una vegada un conte que començava així:

Hi havia una vegada un conte que es va convertir en llegenda i aquesta en història. La història explicava que hi havia un conte que havia sortit d’una llegenda, i la llegenda deia, que hi havia una història que parlava d’un conte. El conte parlava de un príncep groc, la llegenda d’un soldat vermell i la història d’un home honest. Tant en el conte com en la llegenda i també en la història, el protagonista es deia Gunix. El conte deia que en Gunix era un príncep ambiciós i sense cor. La llegenda explicava que en Gunix era un soldat valent i sense por. I la història parlava d’en Gunix com un home honest, però sense aplom. En els tres relats el final va ser el següent:

En el conte, en Gunix va ser assassinat per un altre príncep ambiciós i sense cor.

En la llegenda, en Gunix va ser ferit de mort per una altre soldat valent i sense por.

En la història, en Gunix va morir-se de vell com un home honest i sense aplom.

HOLA!

—Hola!—va dir ell.

—Hola! Ens coneixem? —va respondre ella.

—No, no crec...

—Ah! Com que em saludes!

—T’estranya?— va preguntar ell.

—Una mica, la veritat!— va dir ella.

—Per què?

—Estic acostumada a que em saludin les persones que em coneixen tan sols.

—Quina tonteria!—va exclamar ell—Tenim la gran sort de comunicar-nos amb la llengua del país i no ho aprofitem...

—Home!—va dir ella—Si anéssim saludant a tothom pel fet d’usar la mateixa llengua pararíem tots bojos, i aleshores no hi hauria temps de poder observar. La comunicació també pot ser no verbal, saps.

—I tant que ho sé! Però t’has oblidat d’un petit incís...

—Ah sí? Quin?— va preguntar ella.

—Que estàs recolzada a la porta del meu cotxe...i no puc entrar, i sí no et saludo, seria molt brusc per a mi donar-te una empenta per apartar-te...i ja no dic per a tu.

—Oh! Oh! Oh!

—Vols prendre un cafè?— va preguntar-li ell.

Han passat 25 anys des de la salutació, i avui celebren les “noces de plata” en un petit restaurant anomenat “Saluda’m”.