Tots els que estaven allà ho sabien. Ho havien llegit. Més cap d’ells va proferir cap mot que pogués entristir al rei.
Quina colla de babaus tots plegats. Que es pensen potser que sa majestat no sap llegir? Au va! Colla d’inútils . Però si amb la cara paguen. I d’aquesta patuleia, n’hi diuen lleials servidors? Mare de Déu Senyor. Jo no en voldria ni un al meu costat, sort que me’ls miro de lluny, i més d’una vegada en faig l’orri per no posar-me com un brètol a cridar. Aquest tarannà l’he agafat de ma mare, mon pare era tot el contrari, calma total, un xic massa però. Encara no entenc com es va poder morir d’un atac de cor. Em pregunto si en tenia de cor, era tan panxo. La mare no, ella és tot nervi, i de petit em va ensenyar a aguantar-me l’impuls, per un bé teu fill meu, em va dir. És llesta la mare. Encara l’altre dia la vaig veure, que elegant que és.
Que es pensen tots aquest, que no ho sé el que posa en el apartat d’Efectes Secundaris? Però si amb la cara que posen ho diuen tot. Quina colla de covards que em rodegen. Tots menys en Claus, ell si que és de fiar, sempre actua de cara. Li picó l’ullet a en Claus i deixo anar, com aquell que és burro; —“Que potser m’heu de dir alguna cosa?”. El silenci es pot trencar amb un paper de fumar. Els he posat entre l’espassa i la paret, més no reaccionen. Ara un em vol parlar, a veure que em dirà o bé, com ho dirà.
Que diu ara aquest, que tot anirà bé? A qui anirà bé? Colla d’inútils. La mare em va dir que em fixes amb la mirada del que parla, així sabria exactament el que vol dir, no el que diu. Però com poden viure tota aquesta colla de ganàpies. Malauradament aquests són els que més viuen. Perquè ningú li diu res? Quina colla, quina colla.
Mare de Déu Senyor, quines paraules tan buides que acabo d’escoltar. No tenen idea de res. A veure, un altre intenta dir alguna cosa, li donaré pas, a veure si va millor.
Sempre em toca donar la cara. Avui, però, els deixaré amb un pam de nas. Són tots una colla d’imbècils. He demanat la paraula i em planto davant de sa majestat i amb tota serietat, dic que he d’absentar-me per atendre els temes importants que han de sortir avui del despatx. Quines cares, senyor. Sí les mirades matessin, ja estaria mort i incinerat. El rei ha assentit amb el cap. Gràcies a Déu!
Aquest és tonto. Així el definiria la mare, segur.
El meu primer valent s’ha amagat amb una excusa ben banal el ximplet. Avui no hi ha res pendent per enviar. Tan burro es pensen que sóc que no sé res del que m’envolta? Valguem Déu senyor. No vull seguir veient cap cara d’aquestes, ni escoltar cap mena de trivialitat sobre el que han o no han de fer. Demano a tots que surtin de la biblioteca i deixo l’ordre estricte que ningú em molesti fins que jo no ho confirmi. Se’ls hi ha il·luminat la cara. Quins pes que els hi acabo de treure de sobre, pobres beneits!
Si jo estigués al lloc rei, els hauria tingut aquí escoltant una excusa darrera l’altre per a veure com els hi funciona la seva escassa imaginació. Són una patuleia digne de ser estudiada. La mare em va ensenyar a no ser dur jutjant, perquè ja que no ho podem evitar, almenys que siguem un mica comprensius. Ai la mare! Però aquest consell no l’he pogut seguir mai. El sentiment em brolla abans no s’han fusionat l’emoció i el pensament.
Claus acosta’t. Has vist tota aquesta colla? I tan sols per no dir-me els efectes secundaris que patiré. Malauradament la decisió és presa. A partir del mes entrant tindran una reina, els hi agradi o no. Sempre he volgut portar vestit llargs i que voltegin quan ballo.
Ai estimat rei meu. Tu rai que pots fer i desfer, no com jo que sempre seré el teu més fidel seguidor, siguis, rei o siguis reina. La mare em va dir que havia tingut sort al ser adoptat pel rei, tot i essent un gos de companyia de dames, però ara ja ho entenc.
Saps Claus, els efectes secundaris ja me’ls conec. Però no els vull llegir: ELS VULL SENTIR!.
Ai amo meu! Jo sí que “no ho sentiré” quan m’ajegui a la teva falda i no noti la verga!
