—Uf! — va
dir ell.
Ella el
mirava de reüll.
—No poden
donar instruccions més senzilles!—deia ell amb l’entrecella arronsada.
Ella seguia
llegint el que tenia entre mans.
— Els que
escriuen els passos a seguir es pensen que tots som enginyers.—continuava rondinant
ell.
Ella va
llevar la vista del paper i el va mirar amb desaprovació.
—Ara que coi
vol dir amb “gire la cruz del tercer eslabon del número cuarto”?—rondinava ell.
Ella va
optar per posar-se d’esquena a la situació.
—Ara ho
entenc! Uf! No podien haver posat “gire la cruz y punto”?—raonava ell.
Ella
començava a angoixar-se per moments.
—L’inventor
hi devia passar temps fabricant aquest artefacte!— pensava ell amb veu alta.
Ella va arrugar
el paper que tenia entre mans.
—“Monta
fácil”, “Monta-fácil”, “Monta-hòst....— ell no va poder acabar la frase per un
esclat de còlera vingut del darrera.
—Per la mort
de Déu! És un mini-tamboret per posar un teeeeeest! No cal ni mirar les
instruccions, tot és acoblable—mentre deia tot això li va agafar les instruccions
i va veure l’increïble. Les instruccions eren
un dibuix de quatre potes i una base, sense cap mena de comentari. Ella
se’l va mirar incrèdula.
—No
t’enfadis nena! Tan sols volia exagerar la meva funció d’ajuda a la llar.
Ella, durant
tot aquell dia va rondinar en tot el que feia dins la llar i ell va haver
d’escoltar sense poder posar cullerada. El foc controlat i exagerat se li havia
girat en contra pel vent vingut del darrera.
Perquè la vida m’hi importa. Perquè els meus pensaments són
la meva ruta. Perquè no disposo de prou intel·ligència per entendre els camins
que recorro. Perquè vull ser transparent i no transformar en paraules els meus
fets. Perquè l’harmonia del tot sigui un. Perquè les escletxes serveixin per
nodrir-me d’idees i aspectes superiors a mi.
