Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dijous, 29 de desembre de 2011

NADAL I PAPA NOEL


Són curioses les lletres de les cançons de Nadal. Entre fum, peixos i olives es desenvolupen unes històries difícils de seguir. Primer, perquè no hi entens la relació, i segon, perquè per molt que ho intentes acabes descol·locat i ben marejat. Però el més fotut és que les cantem amb esperit triomfant.
I quan encara estàs paint tota aquesta barreja apareix un home vestit de vermell amb una panxa abominable. Resulta que aquest llisca per les xemeneies de les cases portant regals…amb aquella panxa i baixant per la xemeneia ????...i carregat de regals????...Alguna cosa falla també.
Tal vegada no interessa que s’entengui, de fet,  en el nostre món sempre s’ha aplicat el mateix; històries incomprensibles que donen pel sac a tota la gent de bona voluntat. 

dimecres, 28 de desembre de 2011

LA VEU DOLÇA DE CATALUNYA (poema dedicat a en Santi Vendrell)


T’esperava com mai hauria imaginat,
no sabia qui eres, tampoc  quan vindries,
solament intuïa que no trigaries,
els dits i les estrelles  s’havien besat.
Una plujosa tarda vaig percebre
les notes glorioses d’un bonic  cant
que m’aturaren el cor. Em van trasbalsar...tant.
No sabia qui eres però sí que arribaves.
Vaig treure el nas per l’obert finestral
i vaig contemplar una llarga cua d’estels
que es movien amb delicada sintonia.
Aleshores et vaig captar amb tots els sentits,
eres el clar ressorgir de la  meva
joventut, el  que sempre temperaves
neguits i pors  amb les més belles  cançons.
En aquell instant ho vaig entendre.
Mai ens havies deixat, sols t’havies absentat
breument per tornar amb el millor de tu.
Ara apareixes per atestar-nos
els racons adormits de tots nosaltres;
els teus pretèrits i més fidels seguidors.

dimarts, 27 de desembre de 2011

HORTALISSES (Capítol 1)


Hi havia una vegada, en el país de les llegums i les verdures, una parella ben estrambòtica. Ella era una Llentia ben especial i ell un seriós Pèsol Verd. Es van conèixer en una conferencia  titulada ; “ Les llibertats  de les hortalisses”.
Va ser un dia fresc de primavera, sota uns arbres esplendorosos que és balandrejaven al ritme de la brisa que acaronava amb delicadesa la mata de cabells d’ella i l’escàs cabell d’ell. La Llentia estava asseguda en un banc mentre esperava que comences l’acte, i ell aparegué pel darrera.
—Bon dia! Encara no ha començat?
La Llentia no es va girar ni contestar pensant que no li preguntaven a ella.
—Bon dia! Que puc asseure’m aquí amb vostè? —digué la mateixa veu.
Ella aleshores va reaccionar, doncs no hi havia cap més banc per asseure’s allà prop.
—Endavant, segui— va dir la Llentia sense treure la vista del llibre que estava llegint.
El Pèsol Verd, va asseure’s a l’altre punta del banc.
—Disculpi, que no em pensa mirar?— va preguntar el Pèsol Verd amb veu seriosa.
—De moment no. Vull acabar aquest capítol i no vull sortir del món en que m’he capbussat—digué ella amb els ulls fixes a la plana del llibre.
—D’acord! M’esperaré! — va afegir ell.
—Molt bé! Però calli eh! —va dir amb rotunditat la Llentia.



Continuarà......

dilluns, 26 de desembre de 2011

SOC L'HOME DE LA MEVA VIDA




La descoberta va succeir un matí de tardor,
passejant prop de mar. Un raig llarg de sol
va il·luminar solemnement a un  deslleial amor
galantejant i acaronant a una formosa dama.
En aquest breu impàs vaig percebre  grollerament
que reverenciava pel meu món l’estoica veritat
rebutjant ferotgement la seva pèrfida mentida.

Pintura: Mari Angeles Martín Peña




dissabte, 24 de desembre de 2011

HAIKUS ...Aigua


Goteja la font,
cada gota un so sord.
Terra  mullada.

Rierol de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.

Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.

Sopa fumejat,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.

divendres, 23 de desembre de 2011

3-ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI



Catxis l’olla!!! Veig  galls a tot arreu!!! MESTREEEEEE...deixi-ho estar, em sent! Ja ho he pillat, ja m’ho ha deixat molt clar...aniré a missa del gall! Quan no és el seu fervent servidor és vos directament...Batuda l’olla!! MESTRE ja sap, però, que ara el que matem són gambes per Nadal...sí ja sé que és un animal també, però no ens va donar gaires alternatives, les herbes i els troncs els paíem malament. S’hi hauria d’haver acurat més amb nosaltres...i estem “enfadadots” perquè estem deixats de la mà de Déu..., perquè nassos ens va deixar de la mà, eh MESTRE!!! ...No ens va fer tan llestos com per deixar-nos així d’aquesta manera...Alça aquí!! Un altre gall!...MESTREEEEEEE , que sí, que d’acord, que aniré a la missa del famós gall... MESTRE li faig saber però, que ...”Ha arribat Nadal, més no matarem al gall, el deixarem de la mà de les gallines, ai pobre gall...” ho veu el perillós que és deixar anar la mà a un pobre indefens davant la marabunta!


dimecres, 21 de desembre de 2011

EL MEU PESSEBRE DE NADAL


El meu pessebre resta acomodat sota un arbre farcit de boletes llampegants, engalanat de cintes vermelles, daurades i platejades,on unes llumetes minses distribuïdes arreu, anuncien que
Nadal ja ha arribat , ja és aquí!!!
El meu pessebre està encapçalat per l’ÀNGEL;  la puresa
dins una cova, hi molt somrient, hi ha el nen JESÚS; la innocència
al seu costat hi ben asseguda la VERGE MARIA;  la tràgica
a l’altra banda i dret com un estaquirot , SANT JOSEP; el gran ignorat.
Darrera la dama asseguda , si troba la VACA; la nutrició
rere l’home dret, hi ha el BOU; el conreador
Repartits arreu, els humils PASTORS; els involuntaris pecadors
Pel seu voltant, els GOSOS; l’amor incondicional.
A la llunyania, i amb camells, tres senyors van avançant;
el REI MELCHOR, carregat amb una bossa de mirra; el gran perfumista
el segueix el REI GASPAR amb un cabàs d’encens; el naturista innat
i l’últim de la processó, el REI BALTASSAR amb un cofre ple d’or; l’innegable materialista .
Ballant pel cim de la molsa, els ESTELS; la neta claror.
I marcant el camí, la formidable ESTRELLA D’ORIENT; el símbol.
Per acabar i observant-ho tot des d’una distància molt prudent
una descendent moderna de tots ells, aquesta servidora.
BONES FESTES A TOTHOM!!!!

dimarts, 20 de desembre de 2011

DIALEG IMPREVIST!!


Una cafeteria del centre, una parella com un altre...

—Un cafè amb dos sucres si us plau! Tu has demanat Pere?
—No! Però no vull res ...Antònia!
—Caram! Em fas venir a esmorzar amb tu i no vols res? Que t’has llevat amb mal peu potser?
—Antònia... ho sento! Et deixo!
—Ho sé Pere!
—Ho saps?!
—Sóc dóna, utilitzo la intuïció!
—Escolta Antonia...
—...mira Pere, no tenia perquè passar-te al davant. A més, estic cansada d’aplanar la vida dels altres.
—ANTONIA!
—Què?
—És broma! ÉS broma Antonia! ... Volia posar en escena el que he d’interpretar dimarts a teatre i...
—Coi!
—Renoi  Antònia!! Ara almenys ja saps que tens la intuïció atrofiada!!!
—Pere! Com has jugat amb mi d’aquesta manera?
—No jugava, interpretava!
—Però que t’has begut l’enteniment Pere?
—L’altre dia, quan sopàvem aquella merda de pasta que vaig fer, em vas dir: “...l’única manera d’interpretar una escena és sentir-la teva i real...”. Recordes?
—Déu meu! Pere a l’escenari, a l’escenari Pere!
—Vaja, ho vaig pillar malament doncs!
—Déu meu! Homes! No teniu ni remei ni cura! Escolteu amb la boca i parleu amb les orelles!

La cambrera va preguntar per a qui era el cafè. L’Antonia llevant-se de la cadira va respondre amb una suavitat desmesurada.
—Pel senyor! El cafè és pel senyor! En necessitarà molt per la tasca que haurà de fer avui per retornar la calma a aquesta senyora tan extraordinàriament pacient. Per cert, li porti dos sucres més a veure si així l’endolcim un xic. Bon dia!!

diumenge, 18 de desembre de 2011

RAMIFICACIONS


Qualsevol camí és el correcte
tan sols s’ha d’avançar,
sigui amb prudència o amb coratge.
Ja no si val la temença,
tampoc el càstig.
Els arguments de la por
han quedat debilitats
pels coneixements adquirits.
Ja no val el sofriment gratuït,
no som tan valents,
només som éssers
amb pensaments, neguits
Il·lusions i desitjos.
Si aconseguim tot això
amb la unió de tots,
serem ben privilegiats.
I el més important;
Serem éssers acompanyats
durant el camí escollit.

dimecres, 14 de desembre de 2011

2- ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI

No he pogut escapar-me! Aquí estic, asseguda a l’última fila per fer content al capellà del barri. Mestre, el teniu ben ensenyat al vostre fidel deixeble. Encara no sé com em va veure ahir. Mira que estava ben ajupida triant un pot de lleixiu que no necessitava. Començo a pensar que sou un delator mestre...ui,ui,ui..que ve...que ve decidit cap aquí... Que em diu? Ai mare! Ara vol que llegeixi una lectura! MESTRE! MESTREEEEEE! Esteu abusant de la meva bona fe! ...Tan sols vaig fer servir un Full Parroquial per la caca d’en Nuc, tan sols un... Ostres! Ja em fa senyals perquè hi vagi...buf! Sort que lletra és gran... Apa! Quanta gent que hi ha! ...Mare meva! Mare meva!...Com he pogut dir ballar en lloc de batallar ...la penya com riu...quin ridícul!! Ai senyor, ha sonat fatal: “...i Déu digué al seu deixeble quan aquest estava abatut pels esdeveniments del dia: —Ja saps el que has de fer : Ballar Mateu, ballar!!!... 

divendres, 9 de desembre de 2011

HAIKUS... sensacions!

La boira baixa
m’atrapa i m’envolta.
Sola en el no res

Els raigs llargs del sol
escalfen la roja flor
arraconada.

Perfum  deliciós
provinent dels ametllers,
camí de casa.

Brisa molt suau
d’aromes florals i grats.
Desig d’ulls tancats.

dijous, 8 de desembre de 2011

Història ideada de l’Estany


Una vegada, ara fa molts, en aquest mateix lloc, hi vivia una família de bruixes i bruixots, La gent d’aquesta zona els respectava molt, ja que corria la veu que ells eren els vigilants del estany.
Cada any, el dia quatre d’agost s’hi celebraven les Festes del Bany. Era una celebració molt coneguda en el territori.  
Quan arribava aquesta festivitat, totes les famílies d’arreu, s’instal·laven al voltant de l’estany durant tot el dia.
Els homes cuinaven i les dones xerraven mentre vigilaven els menuts que es banyaven. Era un dia de molta diversió, i alegria. Ja se sap que antigament, la gent es desplaçava a peu, en carro o cavall. Les famílies es veien poc durant l’any i aquí es retrobaven tots amb molta il·lusió. Es veien taules i cadires parades arreu, fum que sortia de les fogueres que es feien servir per cuinar, gossos que jugaven amb la mainada, avis asseguts en algun racó explicant històries de quan eren joves.  
S’hi respirava tanta alegria que fins i tot els ocells que vivien als arbres del voltant de l’estany, semblava que participaven de la gran festa entonant llurs cants amb més esperit que mai.
Els colors, les rialles, l’alegria i els cants s’apoderaven d’aquest indret tan bonic, en aquella data.
Un any però, passà un fet que canvià aquesta festa per sempre més. Explica la llegenda que un xicot de la plana, un noi jove que es deia Olès i que no creia en res que no fos ell mateix, provocà els guardians del estany.  
Els va reptar a demostrar si realment ells tenien el poder sobre l’estany o tot eren historietes de vora el foc.
Aquell atreviment, començà a córrer de veu en veu i va donar la volta a l’estany. La gent arribava al lloc de la polèmica per esbrinar què pretenia aquell jove agosarat. A mesura que hi arribaven, envoltaven el xicot i el membre més gran de la família de bruixots.
I tot començà així:
—Mestre! No em crec res del que hom diu de vosaltres. Diuen que sou bruixots- digué ben altiu el jove Olès - I que sou els guardians de l’estany, quan els estanys es guarden sols- afegí el noi tot rient, i provocant que tots els qui eren allà també esclatessin a riure.
—Em sembla perfecte jove. Cadascú, tria el que vol saber-digué tot calmat aquell home.
—I ja està, avi? Que no em demostrareu els poders que teniu? Ah, és clar! -es mofà el noi-Tal vegada no en teniu!- digué tot esclatant a rialles sonores.
—Jove, jo sé el que tinc i amb això en tinc prou- respongué el bruixot amb un gran somriure.
—Però jo no mestre. Necessito que me’ls mostreu!- digué començant a impacientar-se per les respostes que li donava aquell vell.  
—Val més que no, jove!-insití l’avi.
—Mireu! No li doni tantes voltes i reconegueu que tot són enraonies de la gent- digué cada vegada més enfadat el jove Olès-.
—T’ho repeteixo, jove guerrer, fes-me cas i vés a gaudir d’aquest dia meravellós que t’ofereix la natura- li digué mirant-lo als ulls seriosament.
El noi, enfadat del tot, pujà al cim d’una pedra alta i digué ben fort als quatre vents:
—Senyores i senyors! Aquí i ara he pogut demostrar que tot és una gran fal·làcia i aquesta gent que tots vosaltres en dieu bruixots i guardians del estany són persones com nosaltres. Tota la seva història és una gran mentida - cridà el noi, orgullós. La gent se l’escoltà entre rialles i desconfiança, ja que aquell noi s’estava atrevint molt.
En aquell moment el bruixot alçà la mà i digué amb fermesa:
—Ei, Jove!
—Digueu-me, avi!- respongué el noi tot desairat.
—Que potser t’agradaria vigilar aquest estany?-li preguntà.  
—Oh, i tant! I així em guanyaria el respecte de tothom com heu fet vós amb les vostres mentides- contestà tot rient.
—Doncs endavant!-digué el bruixot. I assenyalant-lo amb el dit digué:
—Et concedeixo l’honor de vigilar aquest estany amb la teva força i la teva bravura. A partir d’ara mateix tothom et respectarà.
La gent que era allà, que ja n’era molta, quedà atònita en veure que al bruixot se li havien posat els ulls del color del estany. I el que veieren seguidament no ho oblidaren mai a la vida. Aquell noi tan ben plantat i amb aquella llengua viperina es convertí per moments en una figura d’aigua que el bruixot envià al centre del estany, mentre el noi suplicava perdó, clemència i una infinitat de coses més.
Ja era tard, però. La supèrbia l’havia fet caure en el seu parany.
A partir d’aquell mateix dia, l’estany fou molt més respectat, ja que la gent durant anys i anys deixà de banyar-s’hi.
I alguns quatre d’agost es poden veure al centre del estany unes bombolles. Són els plors del noi que està destinat a portar la vida eterna essent guardià del estany i sense ningú que l’abraci ni l’escolti.  
Des d’aleshores hi ha una dita que aconsella: “No us mofeu de res, perquè tot i tothom té dret d’existir. “
Ah, i per cert! L’estany dels bruixots, es digué des de llavors l’estany de Banyoles, ja que això va passar el dia del BANY amb el jove OLES. 

diumenge, 4 de desembre de 2011

AMEN !!!!

Glòria a Déu a dalt del cel
i a la terra els humans 
que necessiten salut.....AMEN!
Hòstia santa i vi sagrat
jo sóc la vida
i tu un simple mortal....AMEN!
Déu vos salvi pecador
a través del capellà
atordit per l'escoltat....AMEN!
Uniu les mans germans
i notareu com rasposes
les té el picapedrer....AMEN!
Aneu-vos-en en pau
perquè ja heu donat
el menjar pel Vaticà....AMEN!
Jesucrist se’n fa creus
de la moguda de la fe
predicada per “jedais”....AMEN!

dissabte, 3 de desembre de 2011

La nit més curta (història verídica)

Nit de Sant Joan!
La Susa, la nena i jo, com sempre, vam arribar tard. On començava l’enrenou de la nit més curta de l’any, tan sols hi restaven escampats per terra quatre serpentines i un munt de confeti de color fúcsia. Pal plantades allà mig, miràvem aquell panorama embovades; no enteníem on era la gent.
Uns agents en veure’ns les cares de desconcert ens van adreçar cap a l’indret on hi havia la Festa. Cap de nosaltres havia agafat el tríptic on s’hi explicava tota la jornada. Les tres, altre vegada plenes d’il·lusió i entusiasme vam arribar ben il·lusionades i també cansades a l’esplanada. Els esgraons que conduïen cap aquell indret, eren interminables. És podria escenificar com “la nit més curta en l’explanada més alta”.  El fum dels petards es filtrava per entre les branques dels pins i els plataners creant un boirim espès i gris. La seva olor peculiar no era agradable, però els nostres nassos ja hi estaven avesats, perquè no hi havia ni una cantonada, ni un trist  racó, sense la presència d’aquelles mini-bombes ensordidores.
Hi havia un munt de taules llargues preparades pel sopar. Força gent ja estava asseguda. Ens vam haver d’espavilar per trobar un lloc. Ens va costar una mica, doncs només escoltaves “esta ocupat”. Em pensava que hauríem de sopar a terra. Però en una de les taules del final ens vam poder enquibir, la Susa i jo de costat i la nena al davant. La xerrameca era considerable. Vam menjar fideuà, la nena no però, ella es va menjar l’amanida i el pa, ja que no suporta els bitxos de mar(així n’hi diu la nena). La Susa, però, li va aconseguir un tall gran de coca que es va menjar amb un tres i no res. Ens van servir cava com acompanyament de les postres, però era dolentíssim i la Susa va anar a buscar una ampolla a casa seva per treure el mal sabor d’aquella beguda groguenca i gasificada amb gust a dol.   I aquí va ser quan la nit va començar a canviar de color.
Vam començar a fer brindis per tothom i per ningú i la cosa es va desgavellar de tal manera que vam acabar sense una gota de cava, però amb les galtes vermelles i un somriure de bat a bat. La que més ho va agreujar va ser la nena. Va ballar pels descosits i qualsevol música li anava bé, mentre jo parlava amb els companys de taula que eren d’una secta amb unes idees molt fermes. I la Susa tenia feina a que no li robessin la coca que havia portat de casa seva. Quin desordre en pocs moments.
La algaravia anava a més per moments. La nit convertida en pols, música i rialles van ser per unes hores el centre de les nostres vides. L’esgotament ens va vèncer i el cava també. La nena va acabar acariciant un gos inexistent, la Susa ballant amb rotllana i jo observant al gènere humà en els seus moments de glòria.
La retirada va ser tot xino-xano i amb converses impossibles de seguir. Na nit ens vam dir, i cada una va marxar cap al seu cau a refugiar-se de la sortida del sol que ens deia que ja era hora de plegar les veles.

dijous, 1 de desembre de 2011

HAIKUS... Color floral!

Cinc margarides
blanques a l’aparador.
La senzillesa.

Flors molt vistoses
als parterres del jardí.
Cargol en camí.

Tija verdosa
i pètals al seu voltant.
Flor despullada.

Toia silvestre
núvia sota el roure.
Lligam desitjat.

dimecres, 30 de novembre de 2011

1- ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI

S'hi està bé aquí asseguda. Solet, butaques còmodes. Hauria de venir més sovint a aquest bar de…MERDA! Que no em vegi, que no em vegi…ai que ve cap aquí. Faré que recullo alguna cosa de terra... Que no em vegi, si us plau, si us plau, si us plau... Gràcies! Gràcies! Ha passat de llarg. De bona m’he lliura’t. Aquest  nou mossèn del barri m’ha agafat per un devota feligresa. Quan l’únic que vaig fer aquell fatídic dia va ser entrar a l’església a buscar un full per recollir la caca d’en Nuc. Déu no em pot castigar perquè li mantinc la casa neta, oi mestre? ... Que podia fer si m’havia deixat les bosses recull-caques a casa. Jesús predicava que ens havíem d’ajudar, doncs el full parroquial em va ajudar, d’això se’n diu empatia, oi mestre? Sí, ja sé que podria haver buscat una altre cosa, però la portalada estava oberta i ho vaig agafar com una senyal. Perquè era un senyal, oi mestre? ...Ai, ara pillo! Clar que era un senyal, ara ho veig! Era un senyal-parany...”entra aquí a buscar un full per les caques del gos i jo et portaré un missatger perquè t’adreci”... ai mestre, mestre, mestre...teniu sentit de l’humor, eh!

dimarts, 29 de novembre de 2011

L'OCELL BLAU

En una petita vall
va néixer un ocell blau,
mai vist un color igual.
Au així, no neix perquè sí.
Quan encara no volava
la missió va veure clara;
entendre sense saber
i escoltar sense sentir.
Quan podia ja volar
en descobrí el llarg camí
veient-lo entre la foscor
com un animal felí.
Quan volar ja no poder
va comprendre a l’escoltar,
i sabent va decidir;
anar-se’n sense volar
a l’infinit del seu sol
que era el començament
del seu reverenciat món.

dissabte, 26 de novembre de 2011

ACUDIT

Fa anys me'l van explicar, i encara ara quan imagino l'escena ric.
Tan de bo us faci brollar un somriure. 

Dos avis asseguts davant la llar de foc...

—Pepet! Què penses?
—Ai no res, Maria!
—Va Pepet, digues què penses ?
—No res Maria! Què vols que pensi!
—Vaaaaaaa  Pepet, vinga, digues què penses?
—Renoi! No ho sé Maria el mateix que tu, dona.
—Aiisssc que berro que ets Pepet!

dijous, 24 de novembre de 2011

7- QUATRE AMIGUES !!!!


Un dia qualsevol, en un pis qualsevol, en una ciutat qualsevol;
-Ja tinc el menjador pintat noies, veniu a casa a fer el cafè, avui- digué l’Elvira.
-Sí, així veuré el “dichoso” color magenta –digué la Rocío.
-És un color rosa-fúcsia- aclarí la Beth.
-No, el rosa és rosa i el fúcsia és fúcsia,! –exclamà la Lucia.
Les noies, sense posar-se d’acord amb el color, van quedar a les 16h a casa de l’Elvira. L’última en arribar va ser la Rocío.
-Hola a totes, just quan sortia m’ha trucat “mi madre”-s’excusà ella per la tardança.
-Què és aquesta olor? -preguntà la Beth.
-Ostres sí! –digué l’Elvira estranyada.
-Dios! Que “coño” t’has tirat a sobre Rocío?- cridà la Lucia, tot apropant-s’hi olorant-la.
-JOOOO? –preguntà la Rocío amb cara de sorpresa.
-Dios Mio! Et vaig dir que et posessis dos gotes d’oli d’ametlles  a la ma i que et servia per tot el cos-digué enfadada la Lucia.-QUANTA TE N’HAS “ECHAO”?.
L’Elvira i la Beth es miraven l’espectacle des del balcó, aquella olor era insoportable.
-Em vas dir: “2 GOTES A LA MA PER CADA PART DEL COS”-respongué la Rocío.
-Però que no veus com brilles?-digué desesperada la Lucia.
-Sí, he pensat mira que “piel” més radiant amb la solució de la Luci! – manifestà ella.
-NO M’HO PUC CREURE!- cridà la Lucia sortint a la terrassa amb les noies.-NO ME LO PUEDO CREER!
Totes se la miraven i li feien senyals perquè no se’ls hi acostés.
Els remeis naturals i la seva basant tòxica.

dimecres, 23 de novembre de 2011

MON CAVALLER

Com es pot arribar a palpar l’essència
obviant ser descarada, mon cavaller?
Com travessar el delicat filament
que protegeix l’ocult greal de l’amor
sense donar entrada a la recta ment
i evitant esquinçar cap tall de labor
d’aquest teixit que el guareix, mon cavaller!
Em sento presonera de la ignorància
del meu regne, el qual es va desintegrant
i oxidant per moments, mentre va caient.
El cavaller cavalcant impetuós
travessa boscos, camps i grans muntanyes
sota vendavals i fortes tempestes.
Els paisatges no mostren més que tristor
Il·luminats per la sublim llum dels llamps
incessants i rabiosos caiguts del cel
enfosquit, on també s’escolten forts clams
de lluita entre el domini de l’àngel
i el domini d’aquesta basta terra.
La dama submergida en el bordat
on els fils lidien la seva guerra
en color sang, or, esmaragda i blat
mentre unes llàgrimes aparegudes
banyen els quatre colors que cobren vida,
i el cavaller avança cec per aquelles rutes
marcades per la bella dama viva.

dimarts, 22 de novembre de 2011

HAIKUS... tempestes i pluja


Arriba el tro
gent corrents cap a casa.
Refugi segur.

Gotes perdudes
de tempesta passada
són ignorades.

Gota caiguda
sobre la fulla verda
del petit cargol.

El riu baixa ple                            
revessant els seus límits.
Els grills escapen

diumenge, 20 de novembre de 2011

MOLTES GRÀCIES A TOTS I A TOTES


 Us agraeixo moltíssim les vostres visites, comentaris i reaccions.
 El fet de superar les 1000 entrades, m'està encoratjant enormament.

dijous, 17 de novembre de 2011

Començava acabant...

Així, començava començant....
Volia voler un món en un paradís, més sabia saber que era bella utopia....
Somiava somiar que es feia real, més sabia saber que era una il·lusió...
Desitjava desitjar fer-ho viable,  més sabia saber que era pur desvari....
Sentia sentir que ho sospirava tenir, més sabia saber que era brot de follia....
Vivia vivint una revolta insistent, més sabia saber que era prou imprudent.......
Estimava estimar l’inabastable, més sabia saber que era tragèdia cruel....
Mirava mirant a un tot exquisit , més sabia saber que era preludi pervers.....
Tocava tocant amb integritat, més sabia saber que això la mataria...
....i així acabava acabant.

dimecres, 16 de novembre de 2011

EFECTES SECUNDARIS

Tots els que estaven allà ho sabien. Ho havien llegit. Més cap d’ells va proferir cap mot que pogués entristir al rei.

Quina colla de babaus tots plegats. Que es pensen potser  que sa majestat no sap llegir? Au va! Colla d’inútils . Però si amb la cara paguen.  I d’aquesta patuleia, n’hi diuen lleials servidors? Mare de Déu Senyor. Jo no en voldria ni un al meu costat, sort que me’ls miro de lluny, i més d’una vegada en faig l’orri per no posar-me com un brètol a cridar. Aquest  tarannà l’he agafat de ma mare, mon pare era tot el contrari, calma total, un xic massa però. Encara no entenc com es va poder morir d’un atac de cor. Em pregunto si en tenia de cor, era tan panxo. La mare no, ella és tot nervi, i de petit em va ensenyar a aguantar-me l’impuls, per un bé teu fill meu, em va dir. És llesta la mare. Encara l’altre dia la vaig veure, que elegant que és.
Que es pensen tots aquest, que no ho sé el que posa en el apartat d’Efectes Secundaris? Però si amb la cara que posen ho diuen tot. Quina colla de covards que em rodegen. Tots menys en Claus, ell si que és de fiar, sempre actua de cara. Li picó l’ullet a en Claus i deixo anar, com aquell que és burro; —“Que potser m’heu de dir alguna cosa?”. El silenci es pot trencar amb un paper de fumar. Els he posat entre l’espassa i la paret, més no reaccionen. Ara un em vol parlar, a veure que em dirà o bé, com ho dirà.
Que diu ara aquest, que tot anirà bé? A qui anirà bé? Colla d’inútils. La mare em va dir que em fixes amb la mirada del que parla, així sabria exactament el que vol dir, no el que diu. Però com poden viure tota aquesta colla de ganàpies. Malauradament aquests són els que més viuen. Perquè ningú li diu res? Quina colla, quina colla.
Mare de Déu Senyor, quines paraules tan buides que acabo d’escoltar. No tenen idea de res. A veure, un altre intenta dir alguna cosa, li donaré pas, a veure si va millor.
Sempre em toca donar la cara. Avui, però, els deixaré amb un pam de nas. Són tots una colla d’imbècils. He demanat la paraula i em planto davant de sa majestat i amb tota serietat, dic que he d’absentar-me per atendre els temes importants que han de sortir avui del despatx. Quines cares, senyor. Sí les mirades matessin, ja estaria mort i incinerat. El rei ha assentit amb el cap. Gràcies a Déu!
Aquest és tonto. Així el definiria la mare, segur.
El meu primer valent s’ha amagat amb una excusa ben  banal el ximplet. Avui no hi ha res pendent per enviar. Tan burro es pensen que sóc que no sé res del que m’envolta? Valguem Déu senyor. No vull seguir veient cap cara d’aquestes, ni escoltar cap mena de trivialitat sobre el que han o no han de fer. Demano a tots que surtin de la biblioteca i deixo l’ordre estricte que ningú em molesti fins que jo no ho confirmi. Se’ls hi ha il·luminat la cara. Quins pes que els hi acabo de treure de sobre, pobres beneits!
Si jo estigués al lloc rei, els hauria tingut aquí escoltant una excusa darrera l’altre per a veure com els hi funciona la seva escassa imaginació. Són una patuleia digne de ser estudiada. La mare em va ensenyar a no ser dur jutjant, perquè ja que no ho podem evitar, almenys que siguem un mica comprensius. Ai la mare! Però aquest consell no l’he pogut seguir mai. El sentiment em brolla abans no s’han fusionat l’emoció i el pensament.
Claus acosta’t. Has vist tota aquesta colla? I tan sols per no dir-me els efectes secundaris que patiré. Malauradament la decisió és presa. A partir del mes entrant tindran una reina, els hi agradi o no. Sempre he volgut portar vestit llargs i que voltegin quan ballo.
Ai estimat rei meu. Tu rai que pots fer i desfer, no com jo que sempre seré el teu més fidel seguidor, siguis, rei o siguis reina. La mare em va dir que havia tingut sort al ser adoptat pel rei, tot i essent un gos de companyia de dames, però ara ja ho entenc.
Saps Claus, els efectes secundaris ja me’ls conec. Però no els vull llegir: ELS VULL SENTIR!.
Ai amo meu! Jo sí que “no ho sentiré” quan m’ajegui a la teva falda i no noti la verga! 

divendres, 11 de novembre de 2011

6- QUATRE AMIGUES!!!!

Un dia qualsevol, en un pis qualsevol, en una ciutat qualsevol;
-Demà he de baixar el sofà vell a baix!- deixà anar la Beth
-Oh! Ja t’ajudarem! –digué la Rocío.
-I tant, entre totes serà un moment!- afegí l’Elvira.
-Vinga i després anirem a esmorzar! –animà la Rocío.
Les noies van arribar i la Beth els hi va tirar la clau des del balcó, ja que des del robatori els veïns havien decidit deixar tancada la porta d’entrada.
-Bé, començaré a moure el sofà...-deia la Beth parlant sola -...ja que el tinc dret tan se val que l’arrastri cap a davant l’ascensor...-carai si que tarden, parlava la Beth- ...saps què? demano l’ascensor i que pugin a peu, a la fi només són tres pisos- es deia la Beth per ella-...ostres! ara no entra, a veure traient les potes, collons, que fan que no venen. Perfecte! Encaixat! Ara m’encaixaré jo i...-murmurejà la Beth.
Quan l’ascensor arribà a baix, la Beth mirà a les noies i cridà;
-QUÈ! QUÈ! QUÈ! QUÈ! AIXÒ ES VENIR A AJUDAR-ME? EH! EH! EH! EH!
-NENA! És que estaven discutint quina pujava i quina es quedava a aguantar la porta!- digué sobresaltada la Rocío, amb els crits de sa amiga.
-LA PORTA S’AGUANTA SOLAAAAAAAAAAAAA!- cridà la Beth.
-Nena, et pujarà la pressió amb aquest “berrinche”!- digué la Lucia.
-Va surt, que ja ho acabem de fer nosaltres!-l’animà l’Elvira
-QUE SURTI? QUE SURTI, DIUS?-continuava cridant la Beth.
Les noies se la van mirar i van veure que el sofà i la Beth eren una sola cosa.
Els bombers van comportar-se seriosament però les comissures dels llavis i les llàgrimes regalimant els delataven.

dimarts, 8 de novembre de 2011

HAIKUS... les flors de tots!

Les flors del jardí
ballen i donen al vent
les suaus aromes.

Poncelles blanques
esperant el nou dia.
Naixement vital.

La rosa groga
acull a la formiga
desprenent olor.

La bonica flor
es trepitjada pel peu
ingrat de l’home.

dilluns, 7 de novembre de 2011

5- QUATRE AMIGUES!!!!

Un dia qualsevol, en un lloc qualsevol, en una ciutat qualsevol ;
-Avui gaudirem! Sort que he vist un cartell, sinó ens ho perdem!- digué l’Elvira.
-Renoi! Més encara? –rigué la Lucia.
-Guaita-la ella! Menys xuleria, eh Lucia!- digué la Beth.
-Estarà la sala al màxim de gent, ja veure-ho! –deixar anar la Rocío.
Les noies van arribar i van trobar lloc cap a la quarta fila.
El professional que feia la xerrada va començar i al cap de pocs minuts...
-Ai déu! Que diu aquest home ara!- digué la Beth.
-Recoi! Ara veig que estic molt peix en el tema!- digué la Rocío.
-Ens donaran algun tríptic, oi? És que m’estic perdent!- digué la Lucia.
Les noies estaven aspectants. L’Elvira alça la mà i....
-Disculpi però no entenc la relació del que explica amb el tema anunciat als cartells.
Tots els assistents miraven incrèduls a l’Elvira.
-Ah no? I quin tema posa en els cartells?-preguntà intrigat aquell l’home.
-“Conferència de sexe”!-digué l’Elvira amb veu ben clara.
-Home, vist així, clar. Però la propaganda posa “Conferència de sexagenaris”
Les noies van voler fulminar a l’Elvira, però aquesta ja s’estava escolant de la sala enmig de les rialles desmesurades dels assistents i la vergonya aclaparadora d’elles.
Els cartells es poden esbiaixar i la vista ens pot trair.