Dinar vol dir no

L’havia cagat, com sempre, no tenia remei. L’entenien pel que deia no pel que volia dir. Era el seu sinó de vida. No s’hi acostumava mai. Els que la coneixien li deien que no canviés, però ella encara que ho hagués intentat no hagués pogut fer-ho,  era una creu que portava des que va néixer. Abans s'hi amoïnava, ara però, somreia i reia perquè la interpretació que agafava l’interlocutor el portava directe a fugir. La “bogeria” és difícil de digerir quan surt dels paràmetres convencionals.

I·llustradació Gil Elvgren

Fins que la mort ens separi

Les gotes de pluja lliscaven per la finestra. Una ombra farcida de melancolia s’estava apoderant d’ell. Sabia que si desapareixia, tot es dissiparia  i a la llar regnaria la fredor. Aleshores va fer un pensament i va decidir quedar-se, no volia trencar l’embruix que es respirava dins la casa. Ell era tan romàntic que no podia escapolir-se així com així. Notava l’escalfor que desprenia ella. Ella l’havia creat, ella era la seva mestressa, el seu amor, la seva passió. Ell era el “caliu”.