dijous, 29 de desembre del 2011

NADAL I PAPA NOEL


Són curioses les lletres de les cançons de Nadal. Entre fum, peixos i olives es desenvolupen unes històries difícils de seguir. Primer, perquè no hi entens la relació, i segon, perquè per molt que ho intentes acabes descol·locat i ben marejat. Però el més fotut és que les cantem amb esperit triomfant.
I quan encara estàs paint tota aquesta barreja apareix un home vestit de vermell amb una panxa abominable. Resulta que aquest llisca per les xemeneies de les cases portant regals…amb aquella panxa i baixant per la xemeneia ????...i carregat de regals????...Alguna cosa falla també.
Tal vegada no interessa que s’entengui, de fet,  en el nostre món sempre s’ha aplicat el mateix; històries incomprensibles que donen pel sac a tota la gent de bona voluntat. 

dimecres, 28 de desembre del 2011

LA VEU DOLÇA DE CATALUNYA (poema dedicat a en Santi Vendrell)


T’esperava com mai hauria imaginat,
no sabia qui eres, tampoc  quan vindries,
solament intuïa que no trigaries,
els dits i les estrelles  s’havien besat.
Una plujosa tarda vaig percebre
les notes glorioses d’un bonic  cant
que m’aturaren el cor. Em van trasbalsar...tant.
No sabia qui eres però sí que arribaves.
Vaig treure el nas per l’obert finestral
i vaig contemplar una llarga cua d’estels
que es movien amb delicada sintonia.
Aleshores et vaig captar amb tots els sentits,
eres el clar ressorgir de la  meva
joventut, el  que sempre temperaves
neguits i pors  amb les més belles  cançons.
En aquell instant ho vaig entendre.
Mai ens havies deixat, sols t’havies absentat
breument per tornar amb el millor de tu.
Ara apareixes per atestar-nos
els racons adormits de tots nosaltres;
els teus pretèrits i més fidels seguidors.

dimarts, 27 de desembre del 2011

HORTALISSES (Capítol 1)


Hi havia una vegada, en el país de les llegums i les verdures, una parella ben estrambòtica. Ella era una Llentia ben especial i ell un seriós Pèsol Verd. Es van conèixer en una conferencia  titulada ; “ Les llibertats  de les hortalisses”.
Va ser un dia fresc de primavera, sota uns arbres esplendorosos que és balandrejaven al ritme de la brisa que acaronava amb delicadesa la mata de cabells d’ella i l’escàs cabell d’ell. La Llentia estava asseguda en un banc mentre esperava que comences l’acte, i ell aparegué pel darrera.
—Bon dia! Encara no ha començat?
La Llentia no es va girar ni contestar pensant que no li preguntaven a ella.
—Bon dia! Que puc asseure’m aquí amb vostè? —digué la mateixa veu.
Ella aleshores va reaccionar, doncs no hi havia cap més banc per asseure’s allà prop.
—Endavant, segui— va dir la Llentia sense treure la vista del llibre que estava llegint.
El Pèsol Verd, va asseure’s a l’altre punta del banc.
—Disculpi, que no em pensa mirar?— va preguntar el Pèsol Verd amb veu seriosa.
—De moment no. Vull acabar aquest capítol i no vull sortir del món en que m’he capbussat—digué ella amb els ulls fixes a la plana del llibre.
—D’acord! M’esperaré! — va afegir ell.
—Molt bé! Però calli eh! —va dir amb rotunditat la Llentia.



Continuarà......

dilluns, 26 de desembre del 2011

SOC L'HOME DE LA MEVA VIDA




La descoberta va succeir un matí de tardor,
passejant prop de mar. Un raig llarg de sol
va il·luminar solemnement a un  deslleial amor
galantejant i acaronant a una formosa dama.
En aquest breu impàs vaig percebre  grollerament
que reverenciava pel meu món l’estoica veritat
rebutjant ferotgement la seva pèrfida mentida.

Pintura: Mari Angeles Martín Peña