 |
| http://charoagraz.blogspot.com |
La Remei era una de les pacients del sanatori “Il·lusions
“. Era una dona de edat avançada amb ulls tristos. Tan sols rebia la visita de
la Sílvia, la seva neboda, era filla del seu únic germà mort en un accident de trànsit anys enrere. La
Silvia, va ser la persona que va trobar enfilada a la làmpada de l’entrada a la
Remei. Era una làmpada de cristall molt antiga i plena de llàgrimes que
brillaven amb la claror de les bombetes, quan aquestes eren obertes. Porta tres
anys ingressada en el centre i ningú ha pogut esbrinar encara com es va enfilar
a aquella meravella del segle passat, ja que resta força alta i no hi ha cap
lloc a prop per arribar-hi. La netegen una vegada l’any, i ho fa una empresa
especialista en aquests afers mitjançant una grua petita. Quan li pregunten a
la Sra. Remei, ella respon sempre el mateix i ningú la treu d’aquí.
—Sra. Remei, com va poder arribar a aquella làmpada tan
alta? Vostè sola és impossible!
—Mi va portar ell!
—Qui? Qui és ell?
—Ell!
I res més.
Un dia, però, va començar un auxiliar nou que va esbrinar
qui era “Ell”. La resta del personal va quedar garratibat de la destresa del
jove. El que no s’havia aconseguit en tres anys, aquest noi ho va aconseguir en
tres dies. “Ell” era en Tarzan, que la va salvar d’un lleó que se la volia
menjar.
