Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimarts, 26 de gener de 2016

DESTÍ


Anava i venia com una “boja”, era la seva feina. Ella no l’havia triat, tan sols s’hi havia trobat. No tenia temps ni  per preguntar-se com havia anat a parar allà. Complia amb tot, tampoc recordava com havia aprés a funcionar amb aquella rapidesa exquisida i pulcra. Tenia moltes companyes, mes no intimaven, de fet, només les veia corre com ho feia ella. Un dia d’aquells, però, va notar que ja no avançava tan ràpid. Tenia més temps per fixar-se en tot el seu entorn. Va apreciar que algunes d’aquelles companyes ja no corrien. De fet, més d’una estava aturada mirant amunt i avall sense decidir-se cap on avançar. Algunes d’elles inclús les veia agonitzant a la vorera. Això va començar a trasbalsar-la. Però ella no podia parar. Anava i venia com una “tortuga” ara. El seu destí també la va abocar a la vorera, i sí, també va acabar agonitzant fins que tot es va enfosquí. N’havia estat una gran treballadora complint amb el seu programa de comunicació sense adonar-se de la importància del seu bon fer en la ment d’un petit científic. I tampoc ell, el seu amo, es va adonar de la mort d’aquella petita i eixerida neurona.