Que dur...!

Damian Klaczkiewicz

Una infinitat d’arbres cobrien una extensa porció de terra. Era un espectacle verdós de veure. Onades de vent movien les branques convertint-les en ballarines de valsos, de tangos. La mirada, embriagada de tanta meravella es va col·lapsar, reaccionant de cop quan una pluja d’aigua fresca em va començar a caure pel damunt, la qual cosa em va deixar immòbil, però per poca estona, ja que un vent aromàtic i amb molta força em va tirar a terra quedant per uns moments aclaparada pel que m’havia passat però sense temps a pensar gaire perquè un tremolor vingut del subsòl em va espavilar de mala manera. Llevant-me del paviment en contra del vent i amb la pluja constant vaig poder arribar a sota un d’aquells arbres verdosos que m’havien captivat. A vegades és dur estar a un pam de terra, molt dur!

Orgasme Literari

Lole Ferrada Sullivan

Les cobertes del llibre eren suaus com una delicada bufanda de plomes volàtils. Resseguir aquella coberta amb les puntes dels dits em provocava esgarrifances de plaer intern. No gosava obrir-lo, no sabia que hi podia trobar a dins, tampoc  sabia si estava preparada pel que hi diria. Després d’una estona indecisòria vaig optar per deixar l'obra sobre la tauleta. Una lluita interna davant d’aquell volum em va originar una petita descàrrega d’adrenalina que em va llençar directe a les planes amagades de l’interior. Les paraules enganxades expressant una acció, una decisió, un comentari, un diàleg... tot allò em van arrastrar a les profunditats d’aquella història que anava cobrant vida en el meu cervell aspectant i inquiet, àvid d’informació. Em van tocar les tantes de la nit amb el llibre a les mans, amb la làmpada enfocant cada plana que girava. Quan el relat es va acabar amb un : “Ha estat un plaer compartir aquestes hores amb tu,  tu i jo sols, ningú més”...  vaig comprendre l’orgasme literari, el qual no té res a envejar de l’orgasme sexual.

Pensaments

Pensament a la ment: Il·lusió? Idea? Creença?

Sí és una il·lusió, li pots donar un toc de color!

Sí és una idea,  la pots  fer realitat!

Sí és una creença,  l’has d’abolir!

La il·lusió t’arranca somriures!

Les idees et donen coratge!

Les creences t’estanquen!

Somriures de colors davant

idees realitzades poden acomiadar

creences estàtiques. Aquest és un bon

pensament per a la ment: Gaudir! Fer! Decidir!

Acampada!

Edward d'Ancona 

Era primavera i la llum del dia donava certes tonalitats difícils de descriure a la varietat d’arbres que poblaven la zona. Ell caminava per un corriol calculant el temps que faltava per arribar a l’explanada que coneixia des de feia molts anys, el seu oncle li havia ensenyat en dos sortides que havien fet quan ell era un adolescent. Ella caminava al seu darrera pensant que aquells colors que estava observant no tenien nom, eren la fusió de diversitat d’ells.

Després de muntar la tenda , ell li va fer una pregunta ben estranya, a la qual ella no va respondre. El silenci i les cavil·lacions es van apoderar del moment. El sopar va ser en silenci i en companyia de les primeres estrelles que començaven a treure el nas. Ell va començar a parlar dels càlculs obtinguts en la distància de certes estrelles, era el seu hoby . Des de petit li intrigava l’univers, però al final es va convertir en l’home del temps. Ella el va escoltar pensant que les xifres que ell anomenava es perdien igual que les fulles que se’n porta el vent. La nit va arribar i les ombres dels arbres dibuixades a l’esplanada feien que la lluna plena fos un gran focus de llum.

A l’entrar a la tenda per guarir-se del fred  que començava a calar, ell li va fer la mateixa pregunta que li havia fet abans de sopar. Ella li va respondre de la mateixa manera, amb un silenci. L’endemà al matí ell es va llevar i es va preparar el cafè en el fogonet que havia carretejat el dia abans. Ella el va acompanyar sense dir cap mot, de fet, no podia.  Ell havia perdut a la seva estimada per una malaltia cruel, però ella mai l’havia deixat i l’acompanyava a tot arreu.

Problema resolt

No escolto res, ni tan sols el sup-sup del rellotge que hi ha a la llibreria, aquesta visió no m’és estranya, però és nova al mateix temps. Tot resta quiet, la immobilitat de tot plegat espanta.

—S’ha acabat? —em pregunto.

Cap resposta obtinc. El silenci que coneixia era sonor comparat amb aquest no res. Veig color. Ho veig tot però no escolto res. Veig venir una cara coneguda amb una llibreta als dits. S’asseu en una cadira i comença a escriure. Arranca el full i me’l dóna. Ho llegeixo: “Com estàs avui?”

Me’l miro. Amb ulls expressius espera una resposta.

—Estic sorda?— li pregunto. Tampoc sé si he parlat alt, doncs no em sento ni a mi.

—No!—diu movent el cap a dreta i a esquerra, doncs el so sortit per la seva boca no m’ha arribat.

Amb la mà oberta m’expressa que m’esperi i comença a escriure de nou a la llibreta d’espiral vermella amb la qual ha vingut. L’observo mentre la velocitat a la que escriu em confon. No estic impacient, tan sols desconcertada. Arranca el full, però no he escoltat la fresa típica: “rassss”. Me l’entrega. El que llegeixo em deixa petrificada. Representa que sóc mestressa de mi ,però no domino els comandaments que tinc a l’abast. La nota diu: “Vas ordenar al teu cervell que no volies escoltar res més d’aquest món fins que les paraules que s’usessin fossin plenes i amb sentit”.