Penya-segat

Vito Loli

L’abisme entre la teòrica

i la pràctica és un nucli

de foc on els dos extrems

lluiten per a poder assolir

realitats  molts desiguals.

La teòrica exposa pràctiques.

La pràctica genera teories.

Teòrica + Pràctica = Abisme!

Suc de solitud

Alejandro Carrillo

En Xavier i en Jordi havien anat a la ciutat comtal a tancar un negoci. La reunió és celebrava a la novena planta de l’edifici Tellalam, ubicat a la part nord de la ciutat. Tots dos van entrar per la porta giratòria i mentre un anava directe a l’ascensor que estava obert, l’altre es va aturar un moment a agafar una propaganda sobre les noves tendències en el món dels e-books, cosa que va provocar que l’ascensor es tanqués sense que el seu company pogués aturar-lo. Aleshores va haver d’agafar el del costat que acabava d’obrir-se. A darrera seu i va entrar d’una revolada una jove executiva amb uns talons de pam i una melena rogenca i rissada. Ell va prémer el botó de la novena planta mentre que ella va prémer el de la sexta planta. Abans de poder creuar cap paraula l’ascensor va frenar en sec, i els llums de l’interior van minvar la seva potència. Un problema tècnic va provocar que els dos ascensors quedessin aturats. El primer, a la setena planta, on hi havia el company sol. El segon, a la tercera planta on hi havia un d’ells en companyia femenina. Aquella avaria va durar uns trenta minuts. En Jordi i en Xavier es van trobar a la novena planta amb cara de circumstàncies, després del petit inconvenient sofert per part de tots dos. Un li diu a l’altre que en el temps que ha estat allà dins tancat ha pogut pensar en moltes coses referent al negoci que anaven a tancar i que havia descobert una esquerda en aquell projecte i ara no estava gens convençut per a portar-lo a terme. El seu company va quedar-se astorat, i va preguntant-li que havia "vist" per frenar el contracte. Ell va dir-li :—Ens ho han venut com a una noia bonica però sense essència. El company, aleshores va pensar que un dia li van explicar que en fes cas dels senyals que enviava l’univers, i allà, i en aquell moment, n’hi havia un de senyal, i de els grans. Va acceptar sense cap mena d'objecció aturar les firmes per evitar aquella proposta. La seva aventura a l’ascensor amb aquella executiva havia estat el senyal. La dona, al parar-se l’ascensor, va dir que era claustrofòbica i que no podia passar gaire temps tancada en un lloc petit. Després d’aquest avís, va començar a suar en desmesura. La suor li baixava del front cap a les galtes arrossegant part del maquillatge. Les gotes seguien avall i li baixaven per un entrepit voluptuós i palpitant. Va treure’s la jaqueta i les sabates, quedant a la vista una faldilla estreta i una brusa rosada, molt fina i transparent que deixava entreveure un sostenidors de puntes negres. Ell intentava calmar-la amb paraules segures, però ella cada vegada estava més angoixada. Ell, per moments s’excitava més i més. Tenia al davant unes corbes proporcionades beneïdes amb palpitacions i gotes lliscants. Amb un moment, la dona es va treure la brusa i es va descordar la faldilla, li va dir que tot li oprimida. Ell, ja no podia aguantar a l’home intern amb desig que es despertava dintre seu a passes gegantines. Un moviment brusc de la tornada en marxa de l’ascensor el va abocar sobre aquell cos esvelt i ple de sensualitat. Ella, al sentir-se’l a sobre va aprofitar l’ocasió per besar-lo amb el llavis secs però la pell molla. Ell a l’estar tan a prop d’ella va reaccionar apartant-la amb rudesa. Ella, li va picar l’ullet, ell però, va empassar-se saliva amb dificultat; era un transvestit. En Xavier i en Jordi, van marxar d’allà amb les mans a la butxaca. Un, pensant amb la gran visió que va tenir. L’altre, pensant amb la poca intuïció que va tenir.

Mily i el Valent

Us explicaré una història que va ocórrer temps ençà, i comença així:

Alexandra Rodrigo

Hi va haver-hi una vegada, però tan sols una, que a dins un castell molt gran hi va viure una princesa que tenia per nom Mily. Era filla del rei Flanpik. Va ser l’única descendent i per tant la successora del regnat. Un dia va aparèixer per la contrada un jove especial. Amb el nom de Valent el van batejar, ja que ell deia que no en tenia de nom, perquè no tenia por a res. La princesa va quedar fascinada amb el jove. La tenia molt intrigada, ja que el noi no sabia el que era la por, ni el patiment, ni la alegria, ni el plaer, ni coneixia d’olors ni pudors. Tan li era si plovia, si feia sol, si el vent bufava fort o si la neu envaïa la contrada. Ell sempre restava igual : impassible. La princesa Mily, amb el temps li va canviar el nom de Valent pel de Sense Nom. La gent no entenia perquè la bona princesa Mily li va canviar el nom, ja que aquell noi era la valentia personificada, no s’aturava davant de res i sempre actuava quan hi havia algun contratemps. Però com sempre succeeix, el temps acaba donant resposta a qualsevol pregunta que ens puguem fer. I vet aquí que el va descobrir la princesa en poc temps, la resta d’habitants ho va fer en un període de temps llarg. Aquell jove, d’un dia per l’altre va desaparèixer d’aquella terra de la mateixa manera que hi havia arribat; sense motiu aparent. 

És fàcil ser valent quan les emocions i els sentiments són nuls en la persona. La valentia tan sols existeix quan es sent i es pateix, perquè sense aquestes premisses la valentia no té nom.

Negre i Negra

Olga Sacharoff

Una tassa negre és el que va agafar  per prendre’s el tallat del matí, però

s’havia acabat la llet. Va mirar-se el líquid negre en aquella tassa negra

i va pensar que no era la millor manera de començar el dia, era tot tan

negre. Quan va sortir del portal de casa va xocar de ple amb una dona negra

carregada de bosses, dues de les bosses van caure d’aquelles mans de pell negra

i van caure al mig de l’acera: estaven plenes de prunes negres. Quan va arribar

a la feina, li van dir que el cap estava negre perquè li havia arribat una denúncia

sobre l’escrit que havia fet ella sobre els escriptors “negres”. El sol s’estava 

amagant donant pas a un cel negre que portava pluja de la forta. Al migdia

va decidir anar cap a casa sota la puja insistent. Volia mullar-se i que tota la negror 

que l’havia acompanyat des que s’havia llevat pogués desaparèixer. Un paraigües 

negre, portat per una senyora vestida de negra, per una cop de vent li va clavar 

una de les seves puntes en plena galta. Quan va arribar a casa, es va posar al llit 

i es va dir que no en sortiria fins l’endemà. Estava farta de tant color negre al seu 

voltant. Es va posar la ràdio a la tauleta de nit, començaven un programa que parlava 

del que aporten els colors en el nostre dia a dia. Esgarrifada va pensar que ja no tenia 

més per a perdre i el que pogués escoltar ja no la podria afectar. La seva sorpresa 

va ser quan van dir que el negre no és un color, sinó tan sols l’absència de color.