Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Història de tardor



Quan ella va dir —“Bona tarda!”, a l’entrar a la botiga, els ulls d’un client que estava llegint una etiqueta de vi d’importació van quedar immòbils. Aquella veu, dues paraules tan sols, el van atrapar. Mirant el tall petit de paper blanc escrit, que ara li importava ben poc, va començar una lluita interior on la ment li deia que seguís llegint, mentre el cor li deia que mirés a la propietària d’aquella musicalitat de veu que li havia travessat el cor. Mentre estava discutint amb si mateix, el botiguer va preguntar —“ A qui toca ara?”.  Un silenci breu, acompanyat seguidament de la veu d’ella dient—“A aquest senyor!”. Ell no es va moure ni un mil·límetre mentre el botiguer va afegir—“Disculpi, el puc ajudar?. Ell, aleshores es va veure perdut, va fer un tancament d’ulls tot respirant profundament i alçant el cap se’l va mirar tot responent—Ho dubto! El botiguer amb ulls sorpresos va dir—Ho provi?. Ell, sense mirar a la dona de la veu, somrigué i digué — La vull a ella!. El botiguer, torçant el cap, va respondre sense preàmbuls—No depèn de mi, senyor! Ell, sense apartar la mirada dels ulls del seu interlocutor va afegir—Ho veu, com no podia ajudar-me!

Pintora: Francine Vaysse