Quan ella va dir —“Bona tarda!”, a l’entrar a la botiga, els ulls d’un
client que estava llegint una etiqueta de vi d’importació van quedar immòbils.
Aquella veu, dues paraules tan sols, el van atrapar. Mirant el tall petit de
paper blanc escrit, que ara li importava ben poc, va començar una lluita interior on la ment li deia que seguís llegint, mentre el cor li deia que mirés
a la propietària d’aquella musicalitat de veu que li havia travessat el cor.
Mentre estava discutint amb si mateix, el botiguer va preguntar —“ A qui toca
ara?”. Un silenci breu, acompanyat
seguidament de la veu d’ella dient—“A aquest senyor!”. Ell no es va moure ni un
mil·límetre mentre el botiguer va afegir—“Disculpi, el puc ajudar?. Ell,
aleshores es va veure perdut, va fer un tancament d’ulls tot respirant
profundament i alçant el cap se’l va mirar tot responent—Ho dubto! El botiguer
amb ulls sorpresos va dir—Ho provi?. Ell, sense mirar a la dona de la veu,
somrigué i digué — La vull a ella!. El botiguer, torçant el cap, va respondre
sense preàmbuls—No depèn de mi, senyor! Ell, sense apartar la mirada dels ulls
del seu interlocutor va afegir—Ho veu, com no podia ajudar-me!
Pintora: Francine Vaysse
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada