Quan el va veure a la cantonada del carrer el cor li va fer un tomb. No
creia que la pertorbés tant tornar-lo a veure. Ella l’havia oblidat, l’havia
aparcat mica a mica a un raconet de la seva memòria, on ja portava temps no
aflorant.
—Per què li passava això? Per què el passat tornava?—es preguntava mentre
l’observava.— Era una prova?
Immòbil a la vorera, sense apartar la vista d’ell va sobreposar-se, i
seguint un impuls intern li va anara a plantar cara.
—Bona tarda senyoreta? Que li poso?—va dir ell amb molta dolçor.
—Res, no vull res. Fa temps que hi vaig renunciar per problemes de salut,
però he volgut enfrontar-m’hi i admetre que puc veure’l, puc sentir la olor i
no caure en el parany d’engolir-me’n un.
El venedor ambulant de coto fluix de sucre va somriure, però al mateix
temps va pensar que acabava de perdre una
venda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada