Estava viu. Havia donat molt.
També havia rebut molt, però a vegades la insatisfacció el feia perdre el rumb
del seu bon fer. Pensava en el temps perdut de vida, de feina, d’aventura. El
que ell no veia era tot el temps que
havia guanyat aprenent de la vida. Un dia qualsevol va descobrir un cor anhelat
d’amor, anhelat de conversa, anhelat de carícies, anhelat de donar amor pur, un
cor diferent. Ell, però, es va pensar que era una de tantes. Van passar els
anys i es preguntava on estaria aquell cor que havia conquerit i havia deixat a mig camí. De fet, aquell
cor, va ser l’únic “temps perdut” que va tenir quan la va deixar marxar.
Pintura de Antonio López
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada