Instants recuperants

El finestral del petit balcó estava obert, unes cortines blanques voleiaven amb elegància. Un vianant que passava per allà, s’hi va fixar, i en va quedar bocabadat. Aquella finestra oberta junt amb les cortines, li va recordar que feia ja molts anys li va cantar al seu primer amor de joventut. La situació era la mateixa, finestra oberta, cortines dansant, i el seu amor a dins, esperant-lo, però d’això ja en feia més de seixanta anys... En aquell precís moment, una noieta jove va aparèixer d’entre les cortines amb una petita regadora. Mentre ella regava les plantes florides dels testos que penjaven del balcó, l’home la mirava amb un petit somriure recordant aquells temps passats, quan ell era amant d’una bonica joveneta. La jove, en veure l’home mirant-la amb un lleu somriure, ella, amb tota cortesia també li va dedicar-ne un. L’home, agraït pel gest de la noia, la va saludar amb un moviment de mà i va seguir el seu passeig dirigint-se cap al jardins del barri, on hi passava moltes estones assegut en un banc. La noia, també li va fer un gest amb la mà i el va seguir amb la mirada mentre s’allunyava en direcció als jardins del barri, on sempre hi veia a aquell home assegut en el mateix banc molta estona. Ell desconeixia que la jove era la néta del seu amor de joventut i ella ignorava que aquell home era el protagonista de la història d’amor que explicava l’àvia quan ella li preguntava sobre el “Romeo” que li va cantar sota la balconada. 

Pintura: Salvo Caramagno