Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 25 de setembre de 2016

La Penyora

La tarda gris d’octubre va submergir a la Ivette en el seu món de melangia, melangia que l’acompanyava des de que tenia us de raó. Ella, n’hi deia la “penyora” que havia de pagar per mantenir-se en aquest món sana i estalvia. Sempre apareixia sense previ avís i en moments intempestius. Avui, però, en sabia l’aflorament sorgit. Acabava de veure una pel·lícula on el diàleg n’era breu i els sentits extensos.
Va agafar l’abric, la bufanda, la gorra de llana i el mp3. Va posar-se els auriculars acomodats a les orelles i es va dirigir cap els Camps Elisis que estaven a dos carrers del seu apartament.
La melangia la cremava i al mateix temps la feia fugir a un món idíl·lic on les carícies, els petons i les abraçades tenien els ingredients que ella anhelava en el món real que no la satisfeia.
Una cançó l’acompanyava constantment, ja que se l’havia gravat reiteradament en una carpeta on el títol era “Bon”.  Caminant entremig de les fulles caigudes i fent passes compassats va tenir el millor orgasme de la seva vida. Filaments de felicitat s’escolaven per les seves venes, llàgrimes arribades de l’ànima regalimaven galtes avall  i un plaer de goig peculiar la van enviar a un món on hi va veure que l’esperança no estava perduda. L’alquímia entre la melangia, l’aire fresc, el color del cel i la seva cançó “C’est ci bon” en la veu de Maximilien Philippe, va fer el prodigi de que tornés a creure en l’amor “pur”.