La petita nena va esbrinar amb la seva curta edat que “vestir
de dol” era vestir-se de negre perquè algú molt estimat havia mort. Les
preguntes brollaven cada vegada que escoltava la cançó.
-Com podia vestir-se de dol la lluna, si sempre
anava vestida de blanc?
-I la pruna? que com a molt es vestia de
morat fosc.
-I qui s’havia mort?...
La petita nena tenia un mar d’embolic dins el seu cervell.
-I qui era son pare?... I sa mare?...
-I a qui cridaven? A la lluna o a la pruna?
No entenia aquella cançó que li cantaven tant.
-I qui era la germana del sol? La lluna o la pruna?
Aquestes cançons enlloc de adormir-la la desvetllaven
més, i a l’escola quan la cantaven, ella intentava preguntar i sempre li
responien que era una cançó tan sols.
La petita nena amb el temps i els anys va comprendre que
la majoria de la gent parla per repetició no per convicció. Aprendre no tenia
mèrit, el mèrit radicava en la repetició, que era la llei d’aprovació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada