"marialluïsa"

Compte una vella història que en un lloc molt remot vivia una família molt humil. S’alimentava de la seva pròpia collita i bevia de les aigües cristal·lines d’un pou profund. Un dia la mestressa de la casa va anar a recollir herbes medicinals per a fer remeis casolans. Mentre recollia “marialluïsa” va veure que de la terra en sortia un tros petit de llautó. Va regirar la sorra per a veure que era i es va trobar una làmpada àrab. Hi havia unes inscripcions il·legibles i unes pedres precioses color ceruli que l’envoltaven. Un cop a casa va agafar la aquella meravella i es va posar a netejar-la amb delicadesa. Absorta com estava i enlluernada per la brillantor de les pedres no va veure que del forat petit en sortia una espècie de fum blanquinós. Quan la va tenir ben lluent la va col·locar en el centre de la taula. El geni sortit d’aquella làmpada la va estar observant en tot moment sense que ella se n’adonés de res. El que va fer aleshores aquell geni va ser l'acte d’amor més pur vist mai. No es va mostrar a ella, ni li va fer demanar els tres desitjos que tenien com a obligació els genis. El geni va entendre que aquella dona ho tenia tot; tranquil·litat, vida i amor. Si els genis no concedien tres desitjos a la persona que els alliberava, perdien tota la seva fortalesa i màgia, convertint-se en poques hores en una pedra. Aquell geni va decidir que no malbarataria la vida d’aquella dona amb coses materials que li pertorbessin la seva felicitat.

L’endemà, la dona, mentre escombrava, va trobar una pedra sota un petit moble on hi guardava les seves relíquies, que no eren més que un mocador de sa mare i un llibre de son pare. Era una pedra negrosa i no entenia com havia anat a parar allà a sota. La va agafar per a tirar-la al pati, però quan la va tenir a la ma va notar una sensació de protecció envers a la pedra. Se la va mirar i amb un somriure va la va posar junt al mocador i el llibre.

Pintor: Ruben Crespo Perez