dissabte, 31 de març del 2012

VENIU?


AVUI  DISSABTE, 31 de març de 2012

A la Casa de Cultura de Girona, a les 18h, faig la presentació de la meva primera auto-publicació.

“PARAULES SENZILLES”

Hi esteu convidats!

Us estic immensament agraïda a tots vosaltres, per donar vida a aquests petits escrits diaris que resten immòbils dins d’un xip del meu ordinador.

UN PETÓ!

Mònica

divendres, 30 de març del 2012

ESCLAT DE FOLLIES


Aquest lloc no es perceptible a les suaus vibracions,
és insòlit, és singular, les percepcions són totes noves
i és tant quantiós i valuós el que s’aprèn, que 
ens veiem i sentim grans profetes ... quina follia de goig!

En aquest lloc s’encén una xispa de llum cada vegada
que l'ahir us recorda la nostra presència,
és tan potent la claror emparada, que
ens il·lumina tot aquesta immensitat... quina follia de guspires!

Algunes vegades en aquest lloc hi ha molt de garbuix , tant 
que ens fan baixar la veu per no despertar-vos
doncs ens proliferen constantment
que no us podem destorbar el camí... quina follia de sssst!

Quin goig tan il·luminat pel silenci!

dijous, 29 de març del 2012

HAIKUS.... Primavera


Noia asseguda
en un balancí. Enyor
d’estones belles.

M’acarona el vent
quan camino pels conreus.
Silenciós amant.

Aromes subtils
embriaguen el meu roig cor,
la ment s’allunya.

Navego pels rius
cabalosos i ràpids,
instants de follia. 


dimecres, 28 de març del 2012

RUTINA


Em pesa la rutina
perquè no em pot tornar
la sensació flipant
que la vida em donà.

La rutina dels anys
ha matat grans moments.
Dos amors referents:
melangia i companys.

Els anys viscuts de vida
eren plens, eren vius.
Ara són plens de lluita,
farcits de nous motius.

De vida juvenil
a existència fràgil.
No em pesen els records,
em trasbalsen de forts.

dilluns, 26 de març del 2012

EL MEU RACÓ


Racó com qualsevol altre racó.
Però aquest és meu; senzill, verd i bonic.
Molt més bell i càlid que un indret xic.
Sabés jo amagar-lo de l’ingrat cor
buit que hi passa sense pena ni glòria
obviant la immensa bellesa brotada.
Recés envoltat de vegetació
prolífica, viva. On un munt d’històries
vetustes han omplert tota l’arbreda.
Imploro, a vegades, un relat, un ressò
que em parli del temps passat a l’abric
dels grans troncs que m’observen plens d’amor.

dissabte, 24 de març del 2012

HORTALISSES (Capítol 4)


La conferència havia arribat al seu fi. La llentia estava pensativa en el seu seient, mentre els de la sala s’anaven aixecant, no sense parlotejar i comentar. Un cop d’un cogombre la va treure de les seves cabòries. La pastanaga s’havia arribat a la taula dels ponents i els felicitava pel bon enfocament que havien donant als temes de llibertat, tolerància i sociabilitat. El pèsol ja era fora del local, un cigró amb ulleres de pasta li estava escalfant el cap sobre la poca possibilitat d’aconseguir el que els conferenciants havien exposat.
La llentia, estava arribant a la sortida quan va sentir aquell nom amb el qual tan sols la cridava una llegum. Al girar-se, el cor se li va disparar, era la seva amiga d’infància a la qual feia anys que no veia.
— Xet! —va dir saltant la Llentia.
—Llia! Llia! Quina alegria!— va dir la Mongeta del ganxet —mentre s’abraçaven.
—Xet! Xet! Quan de temps! — anava dient la llentia ben joiosa de poder abraçar a la seva companya d’experiències infantils.
La pastanaga va passar pel costat i se les va mirar amb un somriure.
—Vosaltres dues teniu molt per explicar-vos! — va dir la pastanaga apropant-se a elles.
La llentia i la mongeta del ganxet es van des-abraçar i li van dedicar una rialla conjunta.
La pastanaga traspassà la porta del local i veié al pèsol que havia vist abans d’entrar, intentant escoltar a el cigró. S’hi apropà.
—Estimat cigró, estàs perdent el temps amb el pèsol. No veus que no pot escoltar-te?—va dir taxativament la pastanaga.
—Què és sord?—va preguntar el cigró mirant a una i a l’altre.
—No! No, no! Fixat bé amb els ulls! —va dir la pastanaga.
El pèsol no entenia res del que estaven dient aquells dos que tenia al davant.
—Ostres, sí! Ara ho veig!—va afirmar el cigró.
És el que ens passa a tots, primer fem i després si hi pensem observem. I primer hauríem d’observar.

Continuarà... 

divendres, 23 de març del 2012

LA VISIÓ DE LA VEÏNA


Jo tinc un veïna, una veïna molt llesta,
que pel matí m’explica boniques històries,
i arribant al capvespre la més dura realitat.
Em relata amb enuig, però amb dolça veu
que el nostre petit món, és plagi d’una entitat:
“El cos humà”.
I segueix la veïna relatant-me que;
El cervell del món està format per cèl·lules
que irradien el seu mal fer, confonent
el poder de manar amb el poder de deposar.
El braç dret és farcit de cèl·lules privilegiades,
teòrics recomanats i antics pensadors.
Mentre que el braç esquerra és ple de peons,
alfils  i intel·lectuals no reconeguts.
El tronc és la distància marcada
entre els dos braços, ja que el centre
no existeix, tot i que les cèl·lules dolentes
intenten infiltrar-lo. El melic és petit, perquè
hi van a parar les grans idees dels bons homes.
El baix ventre esta ocupat íntegrament
per l’abús de poder, per la manca de pensament
i pels projectes en benefici propi. És la part més
moguda d’aquest món cel·lular. I sense
oblidar les cames, en diré que elles,
són el cubell dels residus pesants
que el bon funcionament del cos no pot engolir.
I segueix la Veïna dient-me que tal vegada demà
em parlarà dels dits, el cor i el recte final.
Jo tinc una veïna, una veïna molt sàvia.

dijous, 22 de març del 2012

CLOC-CLOC!


Cloc-cloc! La música dels talons de les botes 
a les fustes del passeig a prop de mar la tenien
catatònica. Els breus pensaments no avançaven
endavant , però tampoc cap enrere.

Cloc-cloc! L’aire fred del mes de març es filtrava
pels petits espais buits del  jersei  llarg
de llana d’un color blanc i gris. La vida
seguia exempta d’ aturador, sense fre.

Cloc-cloc! El sol l’albirava mentre l’escalfava
amb els raigs calents de mitja tarda.
Cada quatre passes les onades
la saludaven amb el rebot a la terra.

Cloc-cloc! La solitud buscada i trobada
era bon fàrmac per la seva ànima ferida.
Tornaria a casa amb sensació lleugera
d’haver deixat alguna tristesa
a la platja que la féu feliç.

dimecres, 21 de març del 2012

LA BUIDOR


Profunda, immensament malcarada,
mestressa misteriosa del món empíric
que signes la teva miserable entrada
amb notes discordants d’un oníric,
patètic i cruel cant. Ets altiva,  
m’ocupes allunyant-me de mi mateixa.
Ets dura igual que pedra i viva
com foc d’una llar tancada amb reixa .
Ets freda com el gel. Per què véns?
Jo no t’he cridat, t’odio, no et vull sentir,
més no sé com t’apropies de mi.
Però sàpigues que aquesta creuada, almenys,
la penso vèncer  jo, i l’amor que no
et professo morirà al meu cor.

dimarts, 20 de març del 2012

TU QUE ETS POEMA


Vosaltres, petites lletres 
dansaires que us acobleu
donant-me gran sentiment.
Vosaltres, belles paraules 
lligades que us estimeu
donant-me bocins d’amor net.

dilluns, 19 de març del 2012

CERVELL ADORMIT


Hem pujat amb unes tradicions i un obrar que no ens pertany. La vida evoluciona i amb ella els costums i el fer. Som el que som i fem el que fem per unes idees que ens han minvat la creativitat i l’auto-estima. La vida com a tal és creixement. Els mals d’aquest món es deuen en unes creences inculcades sense base afectiva real. La estupidesa dels ésser humans és no voler avançar amb tolerància. L’ idiotisme col·lectiu és el que crea murs que es solidifiquen amb més idiotisme provocat  per uns ideals personals que arrastren a tots aquells que no volen veure més enllà. Els humans ens entossudim a mantenir unes normes que ens mantenen segurs dins un cau faltat de vivències pròpies i noves. Els que juguen són ”locus”, els que es queden enclaustrats “limitats”. La vida i les sensacions fan evoluciona la ment i l’ànima. Sabeu que podeu ser lliures?...No us limiteu amb la paraula llibertat com l’enteneu actualment, té altres connotacions en del seu interior.

diumenge, 18 de març del 2012

NOSALTRES SOM TU! (Catalunya)


Som un país amb cognició,
el nostre saber ens omple l’esperit
més amunt de les serres i
més avall de les muntanyes.

La nostra lluita és plena d’ortigues
que esquivem amb les puntes dels peus
mentre ballem amb vigorosa energia
al so dels nostres cants.

Tenim la voluntat de ser
i això ens ha portat al zenit
de la nostra terra fèrtil
de la nostra terra gran.

Clamem a l’aire els nostres mots,
són llavors proliferes
per honorar la nostra llengua
per honorar la nostra gent.

dissabte, 17 de març del 2012

ETAPA TANCADA


Noto les lloses sota els meus peus, són grises i tristes. Però l’assumpte  també és trist i opac. El xiuxiueig de la gent a la sala d’espera és inexistent, més  s’aprecia a les seves cares que el mormol va per dins. Si prenc atenció, crec que els podria sentir. Aquí no hi ha ningú que no vingui a buscar informació i ajut. Un ajut que necessita de la burocràcia. D’aquesta que no hi entenem res  i de la que sempre falta algun document. Un paper que ens donarà el resultat que volem. I un com aconseguit,  intentarem anar oblidant el que ens ha dut aquí. La vida seguirà per a ell, seguirà per a mi i seguirà per a tots els que estan aquí.

divendres, 16 de març del 2012

SÉ! SAPS!


Sé de tu, saps de mi,
però el que ningú sap
és el que vam sentir.
Va passar, va acabar.
Érem adults buscant el nord.
Records ingrats, també grats
voleien amb desacord
pel nostre temps passat .
Ens clamen una mica d’esment
encara que només en sigui
una breu il·lusió per  la ment,
i que inciti a que el cor bategui
de nou amb esperança ferma
de poder tot reviure.
Sense perdre mai  l’esma
i el desig de reescriure
aquesta breu història.

dijous, 15 de març del 2012

Pepa i Trini! NO ES PER RES, EH!


—Trini, l’altre dia... No és per res, eh! Vaig anar a comprar el pa i... Però  no és per res, eh! Em vaig trobar amb un conegut que em... No és per res, eh!
—Pepa! Has repetit tres vegades... “No és per res, eh!”
—És que no és per res Trini, tan sols vull dir-te que... Però  no és per res, eh!
—Pepa! Per la mort de Déu, deixa de repetir la mateixa frase.
—És que vull que quedi clar Trini.
—M’ha quedat clar, que no és per res! Digues  d’una vegada el que vulguis dir.
—Doncs, l’altre dia quan vaig anar a comprar el pa, em vaig trobar a un conegut. Feia anys que no el veia, inclús pensava que ja era mort. Ens vam saludar i em va dir... Però, no és per res, eh!
—Pepa!
—D’acord! D’acord! És que no vull que et pensis que sóc...
—No puc pensar res Pepa, perquè no acabes de dir res. Amés ja en dubto de que vulguis dir-me alguna cosa.
—Sí que vull dir-t’ho. No entenc perquè et poses així Trini.
—Em poso així perquè ja portem uns minuts parlant i a part que vas anar a comprar el pa i et vas trobar amb un conegut, el qual ja havies enterrat, tan sols he deduït que el que et va dir: NO ÉS PER RES,EH!
—No, no! Ell no em va dir; “No, és per res, eh!”, sóc jo que ho dic per clarificar.
—Déu meu Pepa! Acaba d’una vegada, t’ho prego.
—Si em deixes ho faré, però m’interromps contínuament Trini.
—Ja callo! Repeteix tantes vegades com vulguis la mateixa frase, mentre jo em mossego la llengua, tal vegada així no ens tocaran les dotze de la nit aquí assegudes.
—Em va dir que... però no és per res, eh!... perquè sabia l’edat que jo tenia, doncs som del mateix any, que sinó podria afirmar que tenia deu anys menys.
—Mare de Déu senyor! Tota aquesta faramalla era per això?
—És que ell aparentava deu anys més.
—I? I Pepa?
—Que no volia semblar presumptuosa , Trini!
—Doncs ho has aconseguit Pepa! No sembles pas presumptuosa! Sembles un lloro repetidor aparentant deu anys menys.
—Caram! Si sé que m’has d’insultar no t’ho explico!
—I ara! No és per res, eh!... Però no t’he insultat t’he descrit.

dimecres, 14 de març del 2012

GRAVETAT


Sota els llençols somnio
que avanço cap un nou lloc.
Agafo el vol mirant enrere,
i reconec la terra pesant
que em reté encadenada
com si en fos presonera
perpètua. Tan sols surto               
quan me’n vaig s dormir.
Ella no pot arrastrar-me
quan no tinc gravetat.
Em mira consternada!
L’observo amb tendresa!
Sabem que tornaré,
però només quan matini.

dimarts, 13 de març del 2012

SENTITS


Sento alegria quan et veig venir;
la pell no ignora tot allò sentit,
però si que oblida per a no patir.
Sento passió quan apareix l’amor;
el cor embogeix i emanar calor
però plora els estralls del conqueridor.
Sento gratitud quan em dones la mà;
ja que rebo ajuda d’un esser humà,
però no parlo per no demanar.
Sento estima quan em mires als ulls;
la vida se’m brinda sense mirades de reüll,
però anhelo dir-te que et vull.

dijous, 8 de març del 2012

Mare de Déu del Claustre


Patrona de la vila de Guissona i comarca.
Poema presentat a un concurs de Lleida....no em van seleccionar...catxis!
Gaudiu-la vosaltres, tant com jo quan la vaig crear.

Assegut al meu racó,
em pregunto si em veieu,
doncs intento esbrinar
el vostre impol·lut mirar.
Amb pedra fóreu tallada
i pel claustre rodejada,
catalana i verge  mare.
Prop de vos em sento bé,
lluny de vos no em vull saber!
Heu lidiat amb la foscor,
quan al pou us van llençar.
Des del meu petit racó,
d’estimar no us puc deixar!
Quan la vida m’ha eclipsat
amb vos senyora he parlat
demanant-vos la raó
assegut al meu racó.
Un incendi heu superat
quan tot ho havia arrasat.
Vostra és aquesta Capella
vostres som els guissonencs,
i des del vostre racó
Mare de Déu del Claustre
féu gran la nostra passió.



dimecres, 7 de març del 2012

HAIKUS....Lletres


Relats romàntics.
Deliris de ments joves
amb ganes d’amor.

Lletres lligades
ballen per les pàgines
ideant històries.

Versos i poemes,
estil d’art amb paraules.
Èxtasi del cor.

Pàgina blanca
banyada d’escriptura.
Un món diferent.

dimarts, 6 de març del 2012

1-EL PREGONER


No us limiteu companys de vida!
Obriu la ment! El que ignoreu no ho negueu!
Hi ha abundància de riquesa de  tot i per tot!
No us postil·leu en les opinions  
que heu escoltat  i us han anat bé,
senzillament,  per  evitar el pensar.
Apodereu-vos cada dia d’una restricció.
Espellofeu-la! Destrieu-la!
Que en regalimi l’ornamenta
encisadora o perniciosa.
Que en predomini vostre raó
com a idea nova, com visió diferent i
amb arguments ferms, sadollats
també d’idees pròpies. Que vostre
paraula en sigui el vostre pensament.
No us limiteu companys! Si us plau!
No permeteu que us manipulin
de la manera més arcaica que existeix;
emprant la por. Companys de vida!
Espavileu! Obriu la ment!

dilluns, 5 de març del 2012

NO PLORIS


No ploris vida meva.
Veure’t amb el cap entre genolls
i arraulida em trenca
el cor i em desgavella.
Si pogués abraçar-te!
Veure’t amb el sanglot
desmesurat i sense aturador
em provoca dolor.
Si pogués animar-te!
No ploris vida meva.

diumenge, 4 de març del 2012

VIDA GRÀFICA


Despunta el dia amb un color ataronjat en la immensitat del blau del cel, i la blanca lluna es retira  amb els estels lluents de la seva cort. El cavall negre, galopa entusiasmat pels conreus de blat intuint que trobarà esperant-lo l’euga blanca en la pedrera negra del cap d’avall del turó. El sol, regne amb esplendor i fan festa en el mar els peixos de colors envoltants de vermellós coral. L’euga blanca, assedegada, divisa  a la llunyania el cavall negre avançant amb energia i empenta.
Mentre, penetren els raigs de l’astre rei a les aigües cristal·lines envaint de lluminositat el fons marí, on hi neden juganeres espècies acolorides entre flors, plantes i algues. Els ulls brillants del cavall negre es troben amb els ulls vius de l’euga blanca i amb quatre gestes comprenen la seva unió. El peix blau empaita al groc que s’amaga dins la pedra rosada. El peix taronja els observa gaudint de l’enginy despert de tots dos per esquivar-se. Vuit potes negres i blanques corren per la platja fent saltar els petit grans de sorra que volen per tornar a caure sobre l’arena marró.
És un dia més que ens brinda amb força la vida dins altres vides.

divendres, 2 de març del 2012

DE COR ENFORTIT A COR ADOLORIT!


No sabem qui ens manipula,
ni qui decideix per nosaltres,
l'únic que coneixem és el moment
present, i aquest de vegades és
tot follia o tot encant...
No decidim res, tan sols hi som,
a un costat o a l’altre,
però no ens podem lliurar
ni del bo ni del dolent,
avui estic perdut, demà ves a saber,
l'únic que vull és la teva essència,
el teu fons, ja que amb ells podré viure
l'instant de cada moment.