Profunda, immensament malcarada,
mestressa misteriosa del món empíric
que signes la teva miserable entrada
amb notes discordants d’un oníric,
patètic i cruel cant. Ets altiva,
m’ocupes allunyant-me de mi mateixa.
Ets dura igual que pedra i viva
com foc d’una llar tancada amb reixa .
Ets freda com el gel. Per què véns?
Jo no t’he cridat, t’odio, no et vull sentir,
més no sé com t’apropies de mi.
Però sàpigues que aquesta creuada, almenys,
la penso vèncer
jo, i l’amor que no
et professo morirà al meu cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada