Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Llegenda ideada del Pont BESALÚ

 Tot començà fa ja molts anys, tants que ni els recordo.
Però rememoro que la llegenda parlava d’unes aigües nou vingudes i d’una au ben estranya. El seu aspecte era entre un voltor i un mussol. Mai es va saber d’on havia sortit aquella bestiola. Algunes veus xiuxiuejaven que era un enviat dels déus per preservar la màgia d’aquelles terres. 

Conta la llegenda que...

Hi va haver una vegada una terra molt especial, on tot hom que hi passava, palpava un sentiment tal de lligam que la gran majoria dels viatgers acabaven ubicant-se en aquella contrada. No sabien contar el motiu, l’únic que tenien clar és que s’havien de quedar.
Amb el pas del temps la zona es va convertir en un concórrer de gent vinguda d’arreu. La vida novella era rica i punyent. Hi havia cabuda per a tots i per a tot.
Una tardor però, es va desencadenar una sèrie de tempestes que duraren dies i nits, nits i dies. Allò era un mar d’aigua impressionant, entre la pluja caiguda a la contrada i la provinent de les muntanyes, van formar una riada tan immensa que aquell poble tan pròsper i emergent va quedar partit en dos, com si d’un cop de daga es tractés.
Des de llavors, sempre més hi va baixar aigua per aquella petita vall que havia format el venir del temps. I amb la riada també va arribar una au ben extravagant. 
Moltes famílies quedaren separades per aquella escletxa d’aigua que baixava cabalosa i plena d’esperit. Era com un cavall desbocat sense fi, i al igual que els humans, també es sentí atreta per la màgia de la zona, no desapareixent mai més. Aquell riu, abans inexistent i que ara formava part del paisatge, va començar a minvar el seu cabdal amb el pas dels mesos, fins que va arribar el dia en que els vilatans i les famílies d’un costat i de l’altre van poder abraçar-se de nou.
I com res torna a ser com abans, decidiren de fer una construcció per unir les dues parts del poble, ja que la mare terra havia decidit que per allà baixaria una de les seves llàgrimes.
Aleshores, una colla de mossos, amb la saviesa i experiència dels avís van estudiar de fer un pont que els salvaguardés de les inclemències indomables que portava la natura. Tot el poble va recolzar aquella idea. Després d’uns quants esbossos es van reclinar per un pont amb consistència, que per un costat fos útil i per l’altre meravellós.
Volien usar una pedra que fos transportable, massissa i de fàcil treball. Per aquesta fita van escollir una cantera que hi havia a pocs quilòmetres al nord.
Els joves forts i valents de la contrada van agafar bestiar, carros, eines, i s’hi van dirigir.
Un cop allà, el que hi van viure els va omplir; primer de ràbia, després de por i per últim de confiança cega.
Cada vegada que volien començar a picar la pedra, aquella bestiola tan estranya que va arribar amb les aigües, els hi volava arran de cap emetent un so molt desagradable. Després d’uns quan intents van decidir caçar-la amb paranys, però la bèstia era massa llesta per deixar-se captivar. Els mossos estaven desesperats, fins que de cop i volta un d’ells va veure que el que feia l’au era guiar-los. Doncs, cada vegada que algun d’ells picava la pedra, la bestiola després de passar-li per sobre el cap anava a situar-se sobre un altre racó d’aquella cantera, mentre amb el bec la picava.

-Ei, companys! Em sembla que el que fa aquesta bèstia , és indicar-nos que no agafem aquesta pedra, sinó aquella.

Tots es van quedar mirant el moviment que feia l’ocell sobre la pedra, i realment era el gest de picar. Un parell de joves decidits van anar a provar de treballar on hi havia aquell ocellot apuntalat. 

Aquells nois van començar a picar i la bèstia tan sols els guaitava. Els que estaven a l’altre costat quedaren boca-badats i un d’ells fent un últim intent per veure si era real tot allò que estaven veient, anà a picar la pedra que tenien programada. Tan punt va començar a clavar els primers cops la bestiola el va sobrevolar pel cim i anar a posar-se altre vegada sobre la pedra que estaven picant els seus dos companys i va tornar a fer l’acció de picar la roca amb el bec.
Decididament aquella au els guiava. Des d’aquell dia la bèstia els hi va fer de guia amb qualsevol material que volien utilitzar per a la construcció.
Aquell pont va anar agafant una forma ben especial, degut als canvis produïts sobre la marxa i els produïts amb les indicacions de l’animal. Quan aquella obra es va finalitzar, l’orgull d’un poble va emergir. I l’ocellot amb aquella discordança entre cap i cos, cos i cap va desaparèixer per sempre més. 
Va ser evident que aquella au havia estat enviada amb aquell propòsit. La natura manava, i ella mateixa va donar les instruccions per construir aquella gloriosa obra; Útil i bella.
Aquell pont va acabar essent l’emblema d’aquell poble i si te’l mires des d’un angle en concret veuràs els ulls i el bec d’un mussol i les magnifiques ales d’un voltor.
Es va batejar aquell indret amb el nom de Besalú, que en llatí significa ;”la fortalesa del riu”.

Obra del pintor: Ernets Descals