DIALEG IMPREVIST!!

Una cafeteria del centre, una parella com un altre...

—Un cafè amb dos sucres si us plau! Tu has demanat Pere?

—No! Però no vull res ...Antònia!

—Caram! Em fas venir a esmorzar amb tu i no vols res? Que t’has llevat amb mal peu potser?

—Antònia... ho sento! Et deixo!

—Ho sé Pere!

—Ho saps?!

—Sóc dóna, utilitzo la intuïció!

—Escolta Antonia...

—...mira Pere, no tenia perquè passar-te al davant. A més, estic cansada d’aplanar la vida dels altres.

—ANTONIA!

—Què?

—És broma! ÉS broma Antonia! ... Volia posar en escena el que he d’interpretar dimarts a teatre i...

—Coi!

—Renoi  Antònia!! Ara almenys ja saps que tens la intuïció atrofiada!!!

—Pere! Com has jugat amb mi d’aquesta manera?

—No jugava, interpretava!

—Però que t’has begut l’enteniment Pere?

—L’altre dia, quan sopàvem aquella merda de pasta que vaig fer, em vas dir: “...l’única manera d’interpretar una escena és sentir-la teva i real...”. Recordes?

—Déu meu! Pere a l’escenari, a l’escenari Pere!

—Vaja, ho vaig pillar malament doncs!

—Déu meu! Homes! No teniu ni remei ni cura! Escolteu amb la boca i parleu amb les orelles!

La cambrera va preguntar per a qui era el cafè. L’Antonia llevant-se de la cadira va respondre amb una suavitat desmesurada.

—Pel senyor! El cafè és pel senyor! En necessitarà molt per la tasca que haurà de fer avui per retornar la calma a aquesta senyora tan extraordinàriament pacient. Per cert, li porti dos sucres més a veure si així l’endolcim un xic. Bon dia!!