LA VEU DOLÇA DE CATALUNYA (poema dedicat a en Santi Vendrell)

T’esperava com mai hauria imaginat,

no sabia qui eres, tampoc  quan vindries,

solament intuïa que no trigaries,

els dits i les estrelles  s’havien besat.

Una plujosa tarda vaig percebre

les notes glorioses d’un bonic  cant

que m’aturaren el cor. Em van trasbalsar...tant.

No sabia qui eres però sí que arribaves.

Vaig treure el nas per l’obert finestral

i vaig contemplar una llarga cua d’estels

que es movien amb delicada sintonia.

Aleshores et vaig captar amb tots els sentits,

eres el clar ressorgir de la  meva

joventut, el  que sempre temperaves

neguits i pors  amb les més belles  cançons.

En aquell instant ho vaig entendre.

Mai ens havies deixat, sols t’havies absentat

breument per tornar amb el millor de tu.

Ara apareixes per atestar-nos

els racons adormits de tots nosaltres;

els teus pretèrits i més fidels seguidors.