La nit més curta (història verídica)

Nit de Sant Joan!

La Susa, la nena i jo, com sempre, vam arribar tard. On començava l’enrenou de la nit més curta de l’any, tan sols hi restaven escampats per terra quatre serpentines i un munt de confeti de color fúcsia. Pal plantades allà mig, miràvem aquell panorama embovades; no enteníem on era la gent.

Uns agents en veure’ns les cares de desconcert ens van adreçar cap a l’indret on hi havia la Festa. Cap de nosaltres havia agafat el tríptic on s’hi explicava tota la jornada. Les tres, altre vegada plenes d’il·lusió i entusiasme vam arribar ben il·lusionades i també cansades a l’esplanada. Els esgraons que conduïen cap aquell indret, eren interminables. És podria escenificar com “la nit més curta en l’explanada més alta”.  El fum dels petards es filtrava per entre les branques dels pins i els plataners creant un boirim espès i gris. La seva olor peculiar no era agradable, però els nostres nassos ja hi estaven avesats, perquè no hi havia ni una cantonada, ni un trist  racó, sense la presència d’aquelles mini-bombes ensordidores.

Hi havia un munt de taules llargues preparades pel sopar. Força gent ja estava asseguda. Ens vam haver d’espavilar per trobar un lloc. Ens va costar una mica, doncs només escoltaves “esta ocupat”. Em pensava que hauríem de sopar a terra. Però en una de les taules del final ens vam poder enquibir, la Susa i jo de costat i la nena al davant. La xerrameca era considerable. Vam menjar fideuà, la nena no però, ella es va menjar l’amanida i el pa, ja que no suporta els bitxos de mar(així n’hi diu la nena). La Susa, però, li va aconseguir un tall gran de coca que es va menjar amb un tres i no res. Ens van servir cava com acompanyament de les postres, però era dolentíssim i la Susa va anar a buscar una ampolla a casa seva per treure el mal sabor d’aquella beguda groguenca i gasificada amb gust a dol.   I aquí va ser quan la nit va començar a canviar de color.

Vam començar a fer brindis per tothom i per ningú i la cosa es va desgavellar de tal manera que vam acabar sense una gota de cava, però amb les galtes vermelles i un somriure de bat a bat. La que més ho va agreujar va ser la nena. Va ballar pels descosits i qualsevol música li anava bé, mentre jo parlava amb els companys de taula que eren d’una secta amb unes idees molt fermes. I la Susa tenia feina a que no li robessin la coca que havia portat de casa seva. Quin desordre en pocs moments.

La algaravia anava a més per moments. La nit convertida en pols, música i rialles van ser per unes hores el centre de les nostres vides. L’esgotament ens va vèncer i el cava també. La nena va acabar acariciant un gos inexistent, la Susa ballant amb rotllana i jo observant al gènere humà en els seus moments de glòria.

La retirada va ser tot xino-xano i amb converses impossibles de seguir. Na nit ens vam dir, i cada una va marxar cap al seu cau a refugiar-se de la sortida del sol que ens deia que ja era hora de plegar les veles.