Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

divendres, 11 de novembre de 2011

6- QUATRE AMIGUES!!!!

Un dia qualsevol, en un pis qualsevol, en una ciutat qualsevol;
-Demà he de baixar el sofà vell a baix!- deixà anar la Beth
-Oh! Ja t’ajudarem! –digué la Rocío.
-I tant, entre totes serà un moment!- afegí l’Elvira.
-Vinga i després anirem a esmorzar! –animà la Rocío.
Les noies van arribar i la Beth els hi va tirar la clau des del balcó, ja que des del robatori els veïns havien decidit deixar tancada la porta d’entrada.
-Bé, començaré a moure el sofà...-deia la Beth parlant sola -...ja que el tinc dret tan se val que l’arrastri cap a davant l’ascensor...-carai si que tarden, parlava la Beth- ...saps què? demano l’ascensor i que pugin a peu, a la fi només són tres pisos- es deia la Beth per ella-...ostres! ara no entra, a veure traient les potes, collons, que fan que no venen. Perfecte! Encaixat! Ara m’encaixaré jo i...-murmurejà la Beth.
Quan l’ascensor arribà a baix, la Beth mirà a les noies i cridà;
-QUÈ! QUÈ! QUÈ! QUÈ! AIXÒ ES VENIR A AJUDAR-ME? EH! EH! EH! EH!
-NENA! És que estaven discutint quina pujava i quina es quedava a aguantar la porta!- digué sobresaltada la Rocío, amb els crits de sa amiga.
-LA PORTA S’AGUANTA SOLAAAAAAAAAAAAA!- cridà la Beth.
-Nena, et pujarà la pressió amb aquest “berrinche”!- digué la Lucia.
-Va surt, que ja ho acabem de fer nosaltres!-l’animà l’Elvira
-QUE SURTI? QUE SURTI, DIUS?-continuava cridant la Beth.
Les noies se la van mirar i van veure que el sofà i la Beth eren una sola cosa.
Els bombers van comportar-se seriosament però les comissures dels llavis i les llàgrimes regalimant els delataven.