divendres, 30 de juny del 2017
dijous, 29 de juny del 2017
Val la pena gastar-los....
Cinc segons és el temps que gasta
una persona en dir-li a una altra una paraula bonica. Cincs segons de
vuitanta-sis mil quatre-cents segons que té un dia. Cinc segons per fer feliç a
l’altre durant vuitanta-sis mil tres-cents noranta-cinc segons que li resten de
dia. Cinc segons, no més. Tan sols s'ha de voler sortir del melic on un està submergit.
dimecres, 28 de juny del 2017
Mel
A través de les cortines
observava les gotes com topaven amb la taula que hi havia al mig de la
terrassa. S’estavellaven amb força creant espurnes de gotes petites que es
fonien amb l’aigua que omplia la terrassa. Ella es sentia igual, una gota
estavellada en un món de melangia i enyorança. Enyorança plena de sentiment i
melangia per si havia estat el principi del fi.
Sempre!
Et necessito tant! Mai hagués pensat que el nostre amor,
sí, el nostre amor, has escoltat bé, pogués fer-me viure amb la tranquil·litat
que ho faig actualment. Tot i que si em pregunten, ho negaré. Quan no et trobo,
et busco. No sempre em reps bé, però acabes aquí amb mi. T’estimo ment. Signat:
el cor.
dimarts, 27 de juny del 2017
Encara queden "galants"
Havia tingut un dia laboral
nefast. Tot li queia de les mans, no en feia ni una a dretes. A l'anar cap a
casa, mentalment pensava en una dutxa fresca a la terrassa. Feia molta calor,
el sol era foc, passava per totes les ombres que trobava al seu pas. Va veure
el pas de zebra massa llunyà i va decidir travessar el carrer, tot i que venia
un cotxe. Va calcular malament i el cotxe va haver de parar perquè ella passes
al seu ritme. L’home després de tocar el clàxon va baixar la finestreta i
traient el cap li va dir:— Estàs molt empanada noia!!!! Ella se’l va mirar
sense poder obrir la boca mentre el seu cervell calculava si “empanada” era un
“piropo” o un insult. Entre la xafogor, el sol que li donava de ple i el fogot
que li acabava de pujar va decidir que era una paraula bonica. Va obrir el
portal de casa amb un somriure de bat a bat per haver acabat la jornada amb una
bona floreta.
Il·lustració Anne Soline
diumenge, 25 de juny del 2017
Sol, trist i no mort
Havia estat ple de vida i ara estava tan sol... Mirava el petit món que l’envoltava des d’aquell racó, restava quiet al costat de l’arbre que l’havia acompanyat en els seus dies gloriosos. El cel i les estrelles eren les mateixes, ell, però, ja no. Ara el mantenien net i polit, però la vida havia desaparegut del seu racó. Era el petit gronxador que es mantenia suspès d’una de les branques del seu estimat arbre, ara robust i gran.
Fosa...de fondre's
Ella el mirava des del cor, ell
la mirava amb amistat profunda. El dia havia estat llarg, es van dormir un al
costat de l’altre sobre el llit. Les cortines voleiaven amb la petita brisa que
portava un vent càlid i suau. Ella es va despertar i va sentir l’escalfor dels
seu cos darrera d’ella, la ma d’ell estava sobre la seva cintura. Ella va
començar a acariciar-li els dits, ell va respondre amb suavitat. Les seves mans
van fer l’amor com mai havia imaginat. Un bes suau d’ell als cabells caòtics d’ella va desencadenar una passió descontrolada on l’amor era el protagonista.
Les carícies entre dits i parts del cos van ser els protagonistes del silenci
de la nit. Mai a la seva vida havia experimentat res igual, ella per fi va
conèixer el que era fer l’amor des del més profund del seu cor. La matinada la
va portar al plaer més extraordinari viscut mai. Va poder entrar dins els seus
ulls i va poder travessar-li l’ànima. Era ell, senzillament era ell en un gran
moment d’intimitat que no oblidaria en sa vida. Per unes hores havia viscut en
el món que ella anhelava des que era jove.
Pintor George Hendrik
divendres, 23 de juny del 2017
Amb dos c...
La Des va anar a la platja amb un
escalador de muntanyes. Amb el que ella no comptava, era haver de baixar per
corriols i esgraons que duien a la cala que ell coneixia. Ell amb les seves
flamants bambes, la Des amb les seves xancletes negres i roses de feia vuit
anys.
—No sé per què no has vingut amb
calçat adequat!— va dir ell tot sorprès.
—Perquè jo puc caminar amb
xancletes per sobre una corda si vull!—va respondre amb contundència, mentre li
maleïa els ossos interiorment.
Ell era la lluna i ella era el
sol, dos cossos totalment oposats que es van ajuntar una tarda de lleure.
Ell va acabar el dia
satisfet. La Des el va acabar amb agulletes a les cuixes, el vestit
esgarrinxat, la dignitat intacta i les xancletes per tirar. I també amb l’enteniment
que “anar a la platja” no té el mateix significat per a tothom.diumenge, 18 de juny del 2017
Retrocés
Marxava amb els ulls negats
de llàgrimes, l’ànima adolorida i uns records inexistents. Marxava a passes
petits. L’únic que s’enduia, era a ella mateixa, res més. Havia equivocat les
senyals. Vivia sentint, no volia morir buida. Marxava pel mateix camí que havia
arribat, un corriol envoltat de pins i plataners.
Pintor Vicente Romero Redondo
Diploma d'HONOR
Era la primera de la classe, en
sabia un fotimer, Els altres, però, no li tenien enveja, gens ni mica, tot el
contrari, la miraven de reüll perquè sabien que arribar al grau que ella havia
arribat era desconcertant. Les
assignatures del curs no eren teòriques sinó físiques, i ella s’havia
emportat la palma. El dia de recollir el diploma la sala estava farcida de
cares expectants, tothom volia veure aquella mossa que havia de recollir el
diploma mai entregat. L’assignatura era la de la intolerància a un ingredient
que porta tota mena de llet que no és desnatada. La imbècil s’havia fotut molts
dies enlaire per prendre el que sabia que li faria mal. Va ser la primera i
única alumna de la vida que havia aconseguit el Diploma d’Honor a l’alumna més
imbècil de la vida.
dissabte, 17 de juny del 2017
Ves quines coses...
Havia sortit a donar un tomb pel
barri, estava cansada de llegir i volia estirar una mica les cames. Anava
caminant tranquil·lament observant els aparadors, i en un d’ells va veure una
pedra de color magenta i verda i va entrar a preguntar el preu. No sabia que en
faria, però li agradava molt. La dependenta li va dir que no estava a la venda,
que era un accessori de decoració. Es va quedar un moment pensativa i va dir-li
que de totes maneres li podia vendre. La dependenta li deia que era impossible.
Ella insistia, però la dependenta no volia. Va demanar per l’encarregat i
aquest li va dir que allò que volia no estava a la venda per una senzilla raó;
no era una pedra, era l’amagatall de la fada de la botiga. Ella, incrèdula, va
dir-li que li presentés. Ell no s'hi va negar i va començar a cridar-la.... Els
crits, eren cada vegada més forts i alts..... La seva companya de pis la
cridava com una histèrica perquè li havia caigut al damunt el “biombo” de fusta
massissa. Era un dels tants somnis que tenia quan es quedava dormida a la
butaca llegint llibres estranys.
divendres, 16 de juny del 2017
Dos perduts
Va quedar atrapada en aquells ulls
grans i foscos. No s’hauria imaginat mai que un ulls poguessin parlar tant
sense dir res. El dolor va arribar quan també hi va veure que ella n’era
exclosa del seu món. Aquells ulls que la van captivar no la veien, tan sols la
miraven. Com sempre, va haver de recórrer a la imaginació on tot era possible i
tot s’hi valia. Ella era una monja i ell un capellà. Una monja que necessitava
estimar i ser estimada i ell un capellà bolcat en ell mateix.
dijous, 15 de juny del 2017
Gel diferent
Es sentia frustrada, feia
calor i el gel del congelador no servia, estava fet amb aigua especial, i a
sobre l’epidermis cremava, no es fonia. Aquell gel tan sols servia per posar a
les begudes perquè duressin fresques i no s’aigualissin. Ella, però, no volia
beure, volia refrescar-se la pell. Va optar per la colònia fresca, ja que
l’alcohol que duia la feia sentir bé quan se l'escampava pel coll, el pit, la
nuca... Era l’únic al·licient que tenia per no fondre’s en records vulnerables,
suaus i privilegiats on les paraules no hi tenien cabuda i la temperatura
pujava.
dissabte, 10 de juny del 2017
"La Capulla"
Creia en les ànimes, i no entenia com l’havien posat en
aquest món tan brusc. Però el que ella desconeixia era que l’havien enviat perquè
comprengués que no totes les ànimes provenien d’allà mateix, volien donar-li
una lliçó que no oblidaria quan tornés a casa. Amb el temps havia aprés a
torejar el dolor, però sempre hi havia pedres que ella no esperava. Allà era “flower
powers” i aquí era “la capulla”
Pintora Emilia González
Color violí
Ell va descobrir que ella s’amagava darrera un pot de
tint color violí. Això el va descol·locar, ja que ella era autèntica en tot i
aquest fet el va fer dubtar. Però ell no sabia que ella es tapava les canes per
un sol motiu. Mentre ell cavil·lava i vagava per entendre aquell fet, ella vivia
ignorant el trasbals que havia ocasionat a la ment d’ell quan li va dir que es
tenyia. Ell ja no la mirava igual, ella ho percebia. Ell la va deixar, no volia
a ningú que no fos ell mateix en el seu entorn. Ella no va entendre mai que va
passar. Ell seguia buscant la perfecció de la naturalitat en tots els àmbits.
Ella seguia tenyint-se perquè una gitana que va llegir-li la mà li va dir que
és moriria un dia quan tingués els cabells blancs.
dimecres, 7 de juny del 2017
ELL
La seva llibertat em trasbalsa. La
seva manera de moure’s em rendeix. Em sento tan tosca al seu costat. Quan em
toca la pell em fonc. Les seves carícies són suaus i dolces. Quant amor, Déu
meu! Però no! Sóc jo! Només jo! Una femella tosca, absurda, despistada i alguna
cosa més que me la guardo per a mi. Jo només vull ser com ell; espavilat,
elegant i guapo. Vull ser com ell, el gat. Així és ell.
dilluns, 5 de juny del 2017
L'última ventada
La qüestió no era aquella,
era ben diferent. Eren dos mons paral·lels sense cap lligam que els unís. Ella,
vividora de la vida, ell encasellat en el món. Es van conèixer una tardor quan
les fulles ja banyaven les aceres i els boscos lluïen estores de colors. Van
viure els vents, les neus, el fred... Ella sempre indagava en la profunditat
dels seus ulls, ell tan sols és veia a sí mateix reflectit en la mirada que
l'indagava. Quan els primers brots de la primavera van despuntar, ella es va
retirar amb les restes de les fulles mortes a terra i una ventada se la va
endur món amunt.
II·lustració Catrin Welz-Stein
diumenge, 4 de juny del 2017
Sang viva
Feia temps que no sortia, però
aquella nit ho va fer. L’ambient no era tumultuós. Va ballar totes les cançons
que va tocar l’orquestra. Estava en el cel, així ho va confessar a la seva
amiga. Ho va ballar tot; tangos, valsos, rock, country, salsa, boleros...sempre
sola, però. La pista era d’ella i les gotes de pluja que queien del cel la
besaven...el cel existia i era al costat de casa. A estones aspirava el fum
dels joves que fumaven maria i reien, aleshores volava amb els peus a terra.
Pintura de Cynthia Cristina
dissabte, 3 de juny del 2017
divendres, 2 de juny del 2017
Absent...que no absenta
Absent, estic absent! Els arbres, la gent...tot passa pel costat, però jo
estic absent. Ni tan sols la flor més bonica, ni les rialles que em torben em
motiven. Absent, sí, estic absent! Absent del món però no de la vida, perquè
aquesta, sempre s’encarrega d’empènyer vulgui jo o no. Tant li és com estigui,
tant li és com em trobi. Ella marca, es entrenadora neutre, diuen, però jo no
m’ho crec. Et fa jugar quan no vols i et retira a la banqueta quan ànsies
menjar-te el món. Estic absent, sí! Això mata per dins i per fora. L’absència
no em fa lliure, l’absència em fa esclava.
Pintora Helene Miaz
Subscriure's a:
Missatges (Atom)