Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 18 de juny de 2017

Retrocés


Marxava amb els ulls negats de llàgrimes, l’ànima adolorida i uns records inexistents. Marxava a passes petits. L’únic que s’enduia, era a ella mateixa, res més. Havia equivocat les senyals. Vivia sentint, no volia morir buida. Marxava pel mateix camí que havia arribat, un corriol envoltat de pins i plataners.





Pintor Vicente Romero Redondo

Diploma d'HONOR

Era la primera de la classe, en sabia un fotimer, Els altres, però, no li tenien enveja, gens ni mica, tot el contrari, la miraven de reüll perquè sabien que arribar al grau que ella havia arribat era desconcertant. Les  assignatures del curs no eren teòriques sinó físiques, i ella s’havia emportat la palma. El dia de recollir el diploma la sala estava farcida de cares expectants, tothom volia veure aquella mossa que havia de recollir el diploma mai entregat. L’assignatura era la de la intolerància a un ingredient que porta tota mena de llet que no és desnatada. La imbècil s’havia fotut molts dies enlaire per prendre el que sabia que li faria mal. Va ser la primera i única alumna de la vida que havia aconseguit el Diploma d’Honor a l’alumna més imbècil de la vida.

dissabte, 17 de juny de 2017

Trencats

Tancar els ulls i palpar
la negror de la presó
on ets et porta a creure
que tal vegada els somnis
de colors que anheles
són tan sols això; somnis.

Ves quines coses...

Havia sortit a donar un tomb pel barri, estava cansada de llegir i volia estirar una mica les cames. Anava caminant tranquil·lament observant els aparadors, i en un d’ells va veure una pedra de color magenta i verda i va entrar a preguntar el preu. No sabia que en faria, però li agradava molt. La dependenta li va dir que no estava a la venda, que era un accessori de decoració. Es va quedar un moment pensativa i va dir-li que de totes maneres li podia vendre. La dependenta li deia que era impossible. Ella insistia, però la dependenta no volia. Va demanar per l’encarregat i aquest li va dir que allò que volia no estava a la venda per una senzilla raó; no era una pedra, era l’amagatall de la fada de la botiga. Ella, incrèdula, va dir-li que li presentés. Ell no s'hi va negar i va començar a cridar-la.... Els crits, eren cada vegada més forts i alts..... La seva companya de pis la cridava com una histèrica perquè li havia caigut al damunt el “biombo” de fusta massissa. Era un dels tants somnis que tenia quan es quedava dormida a la butaca llegint llibres estranys.

divendres, 16 de juny de 2017

Dos perduts

Va quedar atrapada en aquells ulls grans i foscos. No s’hauria imaginat mai que un ulls poguessin parlar tant sense dir res. El dolor va arribar quan també hi va veure que ella n’era exclosa del seu món. Aquells ulls que la van captivar no la veien, tan sols la miraven. Com sempre, va haver de recórrer a la imaginació on tot era possible i tot s’hi valia. Ella era una monja i ell un capellà. Una monja que necessitava estimar i ser estimada i ell un capellà bolcat en ell mateix.

dijous, 15 de juny de 2017

Gel diferent


Es sentia frustrada, feia calor i el gel del congelador no servia, estava fet amb aigua especial, i a sobre l’epidermis cremava, no es fonia. Aquell gel tan sols servia per posar a les begudes perquè duressin fresques i no s’aigualissin. Ella, però, no volia beure, volia refrescar-se la pell. Va optar per la colònia fresca, ja que l’alcohol que duia la feia sentir bé quan se l'escampava pel coll, el pit, la nuca... Era l’únic al·licient que tenia per no fondre’s en records vulnerables, suaus i privilegiats on les paraules no hi tenien cabuda i la temperatura pujava.

dissabte, 10 de juny de 2017

"La Capulla"

Creia en les ànimes, i no entenia com l’havien posat en aquest món tan brusc. Però el que ella desconeixia era que l’havien enviat perquè comprengués que no totes les ànimes provenien d’allà mateix, volien donar-li una lliçó que no oblidaria quan tornés a casa. Amb el temps havia aprés a torejar el dolor, però sempre hi havia pedres que ella no esperava. Allà era “flower powers” i aquí era “la capulla”



Pintora Emilia González

Color violí

Ell va descobrir que ella s’amagava darrera un pot de tint color violí. Això el va descol·locar, ja que ella era autèntica en tot i aquest fet el va fer dubtar. Però ell no sabia que ella es tapava les canes per un sol motiu. Mentre ell cavil·lava i vagava per entendre aquell fet, ella vivia ignorant el trasbals que havia ocasionat a la ment d’ell quan li va dir que es tenyia. Ell ja no la mirava igual, ella ho percebia. Ell la va deixar, no volia a ningú que no fos ell mateix en el seu entorn. Ella no va entendre mai que va passar. Ell seguia buscant la perfecció de la naturalitat en tots els àmbits. Ella seguia tenyint-se perquè una gitana que va llegir-li la mà li va dir que és moriria un dia quan tingués els cabells blancs.

dimecres, 7 de juny de 2017

ELL

La seva llibertat em trasbalsa. La seva manera de moure’s em rendeix. Em sento tan tosca al seu costat. Quan em toca la pell em fonc. Les seves carícies són suaus i dolces. Quant amor, Déu meu! Però no! Sóc jo! Només jo! Una femella tosca, absurda, despistada i alguna cosa més que me la guardo per a mi. Jo només vull ser com ell; espavilat, elegant i guapo. Vull ser com ell, el gat. Així és ell.

dilluns, 5 de juny de 2017

L'última ventada

La qüestió no era aquella, era ben diferent. Eren dos mons paral·lels sense cap lligam que els unís. Ella, vividora de la vida, ell encasellat en el món. Es van conèixer una tardor quan les fulles ja banyaven les aceres i els boscos lluïen estores de colors. Van viure els vents, les neus, el fred... Ella sempre indagava en la profunditat dels seus ulls, ell tan sols és veia a sí mateix reflectit en la mirada que l'indagava. Quan els primers brots de la primavera van despuntar, ella es va retirar amb les restes de les fulles mortes a terra i una ventada se la va endur món amunt.  



II·lustració Catrin Welz-Stein

diumenge, 4 de juny de 2017

Sang viva

Feia temps que no sortia, però aquella nit ho va fer. L’ambient no era tumultuós. Va ballar totes les cançons que va tocar l’orquestra. Estava en el cel, així ho va confessar a la seva amiga. Ho va ballar tot; tangos, valsos, rock, country, salsa, boleros...sempre sola, però. La pista era d’ella i les gotes de pluja que queien del cel la besaven...el cel existia i era al costat de casa. A estones aspirava el fum dels joves que fumaven maria i reien, aleshores volava amb els peus a terra.



Pintura de Cynthia Cristina

dissabte, 3 de juny de 2017

So silenciós



Silenci és tot el que escoltava, el maleït silenci que trobes quan no el busques, i no trobes quan el cerques. Aquest silenci miraculós que t’omple l’ànima o te la destrossa. Tant se val...tot és silenci, tot és el mateix, res és quan i quan és mai.




divendres, 2 de juny de 2017

Absent...que no absenta

Absent, estic absent! Els arbres, la gent...tot passa pel costat, però jo estic absent. Ni tan sols la flor més bonica, ni les rialles que em torben em motiven. Absent, sí, estic absent! Absent del món però no de la vida, perquè aquesta, sempre s’encarrega d’empènyer vulgui jo o no. Tant li és com estigui, tant li és com em trobi. Ella marca, es entrenadora neutre, diuen, però jo no m’ho crec. Et fa jugar quan no vols i et retira a la banqueta quan ànsies menjar-te el món. Estic absent, sí! Això mata per dins i per fora. L’absència no em fa lliure, l’absència em fa esclava.



Pintora Helene Miaz