La Des va anar a la platja amb un
escalador de muntanyes. Amb el que ella no comptava, era haver de baixar per
corriols i esgraons que duien a la cala que ell coneixia. Ell amb les seves
flamants bambes, la Des amb les seves xancletes negres i roses de feia vuit
anys.
—No sé per què no has vingut amb
calçat adequat!— va dir ell tot sorprès.
—Perquè jo puc caminar amb
xancletes per sobre una corda si vull!—va respondre amb contundència, mentre li
maleïa els ossos interiorment.
Ell era la lluna i ella era el
sol, dos cossos totalment oposats que es van ajuntar una tarda de lleure.
Ell va acabar el dia
satisfet. La Des el va acabar amb agulletes a les cuixes, el vestit
esgarrinxat, la dignitat intacta i les xancletes per tirar. I també amb l’enteniment
que “anar a la platja” no té el mateix significat per a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada