Dos perduts

Va quedar atrapada en aquells ulls grans i foscos. No s’hauria imaginat mai que un ulls poguessin parlar tant sense dir res. El dolor va arribar quan també hi va veure que ella n’era exclosa del seu món. Aquells ulls que la van captivar no la veien, tan sols la miraven. Com sempre, va haver de recórrer a la imaginació on tot era possible i tot s’hi valia. Ella era una monja i ell un capellà. Una monja que necessitava estimar i ser estimada i ell un capellà bolcat en ell mateix.