Marxava amb els ulls negats
de llàgrimes, l’ànima adolorida i uns records inexistents. Marxava a passes
petits. L’únic que s’enduia, era a ella mateixa, res més. Havia equivocat les
senyals. Vivia sentint, no volia morir buida. Marxava pel mateix camí que havia
arribat, un corriol envoltat de pins i plataners.
Pintor Vicente Romero Redondo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada