dimecres, 27 de febrer del 2013

Pensaments


Pensament a la ment: Il·lusió? Idea? Creença?
Sí és una il·lusió, li pots donar un toc de color!
Sí és una idea,  la pots  fer realitat!
Sí és una creença,  l’has d’abolir!
La il·lusió t’arranca somriures!
Les idees et donen coratge!
Les creences t’estanquen!
Somriures de colors davant
idees realitzades poden acomiadar
creences estàtiques. Aquest és un bon
pensament per a la ment: Gaudir! Fer! Decidir!

dimarts, 26 de febrer del 2013

Acampada!

Edward d'Ancona 

Era primavera i la llum del dia donava certes tonalitats difícils de descriure a la varietat d’arbres que poblaven la zona. Ell caminava per un corriol calculant el temps que faltava per arribar a l’explanada que coneixia des de feia molts anys, el seu oncle li havia ensenyat en dos sortides que havien fet quan ell era un adolescent. Ella caminava al seu darrera pensant que aquells colors que estava observant no tenien nom, eren la fusió de diversitat d’ells.
Després de muntar la tenda , ell li va fer una pregunta ben estranya, a la qual ella no va respondre. El silenci i les cavil·lacions es van apoderar del moment. El sopar va ser en silenci i en companyia de les primeres estrelles que començaven a treure el nas. Ell va començar a parlar dels càlculs obtinguts en la distància de certes estrelles, era el seu hoby . Des de petit li intrigava l’univers, però al final es va convertir en l’home del temps. Ella el va escoltar pensant que les xifres que ell anomenava es perdien igual que les fulles que se’n porta el vent. La nit va arribar i les ombres dels arbres dibuixades a l’esplanada feien que la lluna plena fos un gran focus de llum.
A l’entrar a la tenda per guarir-se del fred  que començava a calar, ell li va fer la mateixa pregunta que li havia fet abans de sopar. Ella li va respondre de la mateixa manera, amb un silenci. L’endemà al matí ell es va llevar i es va preparar el cafè en el fogonet que havia carretejat el dia abans. Ella el va acompanyar sense dir cap mot, de fet, no podia.  Ell havia perdut a la seva estimada per una malaltia cruel, però ella mai l’havia deixat i l’acompanyava a tot arreu.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Problema resolt

No escolto res, ni tan sols el sup-sup del rellotge que hi ha a la llibreria, aquesta visió no m’és estranya, però és nova al mateix temps. Tot resta quiet, la immobilitat de tot plegat espanta.
—S’ha acabat? —em pregunto.
Cap resposta obtinc. El silenci que coneixia era sonor comparat amb aquest no res. Veig color. Ho veig tot però no escolto res. Veig venir una cara coneguda amb una llibreta als dits. S’asseu en una cadira i comença a escriure. Arranca el full i me’l dóna. Ho llegeixo: “Com estàs avui?”
Me’l miro. Amb ulls expressius espera una resposta.
—Estic sorda?— li pregunto. Tampoc sé si he parlat alt, doncs no em sento ni a mi.
—No!—diu movent el cap a dreta i a esquerra, doncs el so sortit per la seva boca no m’ha arribat.
Amb la mà oberta m’expressa que m’esperi i comença a escriure de nou a la llibreta d’espiral vermella amb la qual ha vingut. L’observo mentre la velocitat a la que escriu em confon. No estic impacient, tan sols desconcertada. Arranca el full, però no he escoltat la fresa típica: “rassss”. Me l’entrega. El que llegeixo em deixa petrificada. Representa que sóc mestressa de mi ,però no domino els comandaments que tinc a l’abast. La nota diu: “Vas ordenar al teu cervell que no volies escoltar res més d’aquest món fins que les paraules que s’usessin fossin plenes i amb sentit”.


dissabte, 23 de febrer del 2013

A primera línia

John William Godward

On és la gent que inundava l’estança
i s’asseia al voltant d’una taula abundosa?
On és la gent ara que roman l’alcova sola,
rància i trista, i la taula resta plena de res?
Va emmalaltir de vella i és van acabar les festes i els àpats.
Una espelma l’acompanya cada dia, una espelma i un record!


divendres, 22 de febrer del 2013

Ja no ballo!


Mark Spain
En un Castell antic inundat d’històries, ballo al bell mig de les columnes amb un vestit sedós, llarg fins als peus. Relats flagrants, inquiets, em són explicats pels habitants no visibles d’aquell Palau estrany. Conten que les nits eren plenes d’alegria i festa i els dies farcits de garbuix. Els temps van anar canviant i va aparèixer la vellesa, la mort i la desaparició dels seus habitants. No s’aturen, m’expliquen infinitat de relats, jo mentre escolto no puc para de ballar. Les històries es succeeixen una darrera l’altra. Sense temps a pair-ne una, ja me n’expliquen un altre, i jo sense poder parar . Les columnes grises són les meves parelles i n’hi ha arreu...
Un nou relat em fa aturar... És el relat de la meva existència... Ja no ballo!... No estic amb vosaltres.... Estic amb ells!



dijous, 21 de febrer del 2013

Pompes fines


Estic aquí o allà, ja no ho sé.
La immensitat de tol plegat
em submergeix entre bombolles
de tota mena. No sé mai on seré.
L’únic que faig és acceptar-ho
amb ràbia o amor, el que no tolero
és la ignorància del que cada pompa
em fa reviure. Sempre a peu de canó.
Lluita titànica o combat de titelles.
Vull reposar un xic, una mica tan sols,
demano poc, crec, o bastant, ja no ho sé.

dimecres, 20 de febrer del 2013

Cançó


Cantava una noia que anava a la font una cançó estranya,  una cançó de fons. Deia la lletra que hi havia un llarg i gran pont que separava dos terres, dos mons. L’un era esplèndid, saturat  de tot, l’altre era culte, molt acollidor. Una guerra va arribar com a joc, i nombrosos membres de cada lloc van començar una batalla de por. Armats volien guanyar amb pals i bastons, fets aquests amb diversitat de joncs. Entre els cultes i els de l’amor van convertir aquella terra en un malson. Al final de la batalla una cançó bressol va sonar en tots els racons. La calma va arribar i una sintonia de mort va tancar la ferotge lluita d’aquell maleït joc. La tragèdia va convertir aquell tros de terra en un pelegrinatge de devoció on la gent culte i la gent d’amor van batejar com; Malson d’un joc en un tros de lloc regat de joncs i de por.




diumenge, 17 de febrer del 2013

Pluja de lletres


Una tempesta de fons em va alertar
d’un ruixat imminent i esdevenidor.
Estava al llit passades la mitja nit
amb el nas al coixí. Les primeres gotes
al finestral  van arribar, primer suaus,
insistents després. No hem vaig llevar per mandra
però si ho va fer la meva imaginació.
Vaig fantasiejar una pluja de lletres
que buscaven ressò, cercaven un mot,
volien viure a la llibreta d’algú.
Anava escollint les adients per formar
les paraules justes que donarien vida
a paràgrafs on s’explicaria la seva
història: “Gotes de lletres en pròpia veu”.

divendres, 15 de febrer del 2013

TEST

—Com et dius?
—Com l’avi!
—Quina edat tens?
—N’aparento cinc menys dels que tinc.
—Quina és la teva expectativa?
—Estar expectant a la vostra resposta!
—Quin és el teu repte?
—Saber respondre a  totes aquestes preguntes, que fins aquí, veig que sé.
Txell Tehàs
—On has treballat?
—Aquí i allà.
—Experiència que pots aportar?
—Tota la que sé.
—Saps idiomes?
—Clar, m’estic comunicant amb un.
—Tens disponibilitat?
—Horària o de canvi de residència?
—Defineix-te amb un màxim de 10 caràcters.
—Caram! Doncs, simpàtic, amable, enrotllat , alegre, divertit, sociable, tranquil, amorós , comunicatiu i ràpid.

Aquest test va anar a parar a la taula del professional que tenia que seleccionar a quatre persones per ocupar diferents llocs en un departament polític. La seva anotació en el mateix va ser el següent:
Admès!!!!

dijous, 14 de febrer del 2013

Absència

       Martha Miguez 


La nostàlgia d’un passat inexistent li va evocar un present en blanc. No recordava cap mot, cap nota musical, cap carícia, cap imatge, cap emoció, cap sentiment, cap desig. El res era la seva realitat. Un pensament únic i solitari la va cobrir i, com a un saber innat, va entendre que era impossible recordar res perquè res era la resposta. Res podia fer, res podia recordar, perquè res era la certesa. I la certesa era que: "encara no havia nascut".




dilluns, 11 de febrer del 2013

Punts de creu...


Som un retall en blanc. Comences a enfilar l’agulla i claves les primeres puntades. Els punts de creu comencen a tenir sentit,  o no. Avances sense aturador amb varietat de colors, s’està elaborant una espècie d’imatge que no encertes a divisar el que en serà. Has de seguir, no pots parar. A vegades et canses del costat que està avançant i decideixes anar a fer un altre camí, amb altres colors. Agafis el camí que agafis sempre vas endavant. Els camins, la majoria almenys , s’acaben retrobant i solapant. De tan en tan hi ha processos que queden a mig fer. Quan acabes el retall hi ha una història bonica, o no, tot depèn ds gustos. Hi ha retalls en colors vius, en colors mates, en colors grisos, en tonalitats blaves... Tots ells, però, tenen punts de creu que ressalten sobre els altres, són els moments de glòria, de satisfacció. Els altres moments inversos no cal ni definir-los, però hi són. Hi ha camins encertats i desencertats, però que a la fi són les decisions preses les que han format el teu tapís.

dijous, 7 de febrer del 2013

El Lloro...Repel·lent

—Quin conte vols que t’expliqui avui, Xavier?
—El d'El Lloro Repel·lent mama!
—Altra vegada? Ja te l’he explicat molts de cops aquest...
—Es que m’agrada molt i molt!
—Molt bé...doncs... Hi havia una vegada un home que vivia al costat d’un bosc i cada dia anava a passejar-se per entre mig dels arbres. Un dia al matí, es va trobar un ocell verd i taronja. Era un Lloro...
—...Repel·lent!
—Estava ferit entre unes branques seques. Tenia una ala trencada i no podia enlairar-se. L’home, en veure aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...se’l va endur a casa seva per curar-lo. Cada dia li rentava la ferida i li donava menjar.  Quan ja va està curat del tot, se’l va endur al bosc per deixar-lo en llibertat. El Lloro...
—...Repel·lent!
—...no va volar cap enlloc, ja que volia està amb el seu amic el llenyataire. El va seguir de branca en branca fins a casa seva.  Aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...va ser l’amic més fidel que va tenir l’home. Aquest el va voler ensenyar a parlar, però l’única paraula que va aprendre aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...va ser : MERDA! Doncs era el renec que utilitzava el llenyataire sempre que li sortien les coses malament. El lloro...
—...Repel·lent!
—...no va ser capaç d’aprendre cap paraula més i el llenyataire li va dir que era un lloro...
—...Repel·lent!
—...Perquè la olor a MERDA és..
—...Repel·leeeeeeeeeeeeent!
—Conte explicat i acabat! Bona nit Xavier!
—Bona nit mama!

En Xavier era un nen orfe des de feia dos anys. Vivia amb els avis des del fatídic dia de l’accident dels seus pares. Això, però, no el privava de passar una estona cada nit amb la seva mare. Que no els veiem, no vol dir que no hi siguin. Privilegis dels menuts de l'espècie.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Dolor rogenc


Els sentiments dintre el dolor 
és una lluita confrontada  
entre ballestes sustentades
d’unes sagetes amb cremor
i unes agulles afamades
de terreny sa. Abarrotada
la pell, la funda del meu cor,
de mercenaris, de paràsits,
de vils intrusos carregats
amb ploms pesants.Tot un exèrcit
contaminat amb molt turment
la força em minva, espoliant-me
el més sagrat que em va donar
la vida: ment, cos i paraula.

dilluns, 4 de febrer del 2013

ELLES

Dedicat a:

la Maria ...........ArrandeterrA http://www.arrandeterra.cat/
i a la Neus.........Dhara http://equidhara.wordpress.com/



Mons interns desperten elles,
Amb l’ajuda de quadrúpedes que
Responen en tot moment a la
Iniciativa del gènere humà,
Alliberant amb dolçor, l’ànima
Intranquil·la i neguitosa.
Només volen fer brollar
Estoicament la potència
Usurpada per tràngols
Silenciosos de l’intern món.


Teràpia amb cavalls

dissabte, 2 de febrer del 2013

Papa...llo...na


Sota les ales d’una papallona
voldria descansar. Ho desitjo
quan les tempestes vingudes
del fons de la terra em mostren
una realitat llardosa, coberta
d’injustes supuracions que tapen
el que troben en el llarg camí
del despertar. Descansar voldria
amb tu, papallona d’ales fràgils.

divendres, 1 de febrer del 2013

Curs de Silenci


Raúl Soldi
El professor va començar a parlar. Donava la sensació que l’aire per respirar no anava amb ell. Els alumnes estaven atònits. La xarrameca  de l’home no donava peu a pensar el que estava dient, i menys encara a digerir tot allò que sortia per aquella boca inquieta i espitada. Alguns inscrits, com si el llavi inferior  de la boca els hi peses  van començar a obrir-la. Els ulls els mantenien fixes en el professor xerraire. Mentrestant l’home seguia escupin paraules amb diferents tonalitats, i sempre, amb la sensació de no agafar aire per omplir els pulmons. De sobte, però, va callar. Dins el cervell dels oients encara hi ressonava la veu d’aquell instructor.
Els aprenents no havien llegit el títol del taller, havien donat per fet que el curs era sobre la primera paraula. Havien assistit a una classe sobre la no lectura total i les preses dins el món actual efectuada per Damià Silenci.