Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Problema resolt

No escolto res, ni tan sols el sup-sup del rellotge que hi ha a la llibreria, aquesta visió no m’és estranya, però és nova al mateix temps. Tot resta quiet, la immobilitat de tot plegat espanta.
—S’ha acabat? —em pregunto.
Cap resposta obtinc. El silenci que coneixia era sonor comparat amb aquest no res. Veig color. Ho veig tot però no escolto res. Veig venir una cara coneguda amb una llibreta als dits. S’asseu en una cadira i comença a escriure. Arranca el full i me’l dóna. Ho llegeixo: “Com estàs avui?”
Me’l miro. Amb ulls expressius espera una resposta.
—Estic sorda?— li pregunto. Tampoc sé si he parlat alt, doncs no em sento ni a mi.
—No!—diu movent el cap a dreta i a esquerra, doncs el so sortit per la seva boca no m’ha arribat.
Amb la mà oberta m’expressa que m’esperi i comença a escriure de nou a la llibreta d’espiral vermella amb la qual ha vingut. L’observo mentre la velocitat a la que escriu em confon. No estic impacient, tan sols desconcertada. Arranca el full, però no he escoltat la fresa típica: “rassss”. Me l’entrega. El que llegeixo em deixa petrificada. Representa que sóc mestressa de mi ,però no domino els comandaments que tinc a l’abast. La nota diu: “Vas ordenar al teu cervell que no volies escoltar res més d’aquest món fins que les paraules que s’usessin fossin plenes i amb sentit”.


2 comentaris:

Miquel ha dit...

Bonissim!!!Molt original

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Si he arrancat un somriure, ja em sento més que satisfeta ;-D... Gràcies Miquel!!!!