Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimarts, 26 de febrer de 2013

Acampada!

Edward d'Ancona 

Era primavera i la llum del dia donava certes tonalitats difícils de descriure a la varietat d’arbres que poblaven la zona. Ell caminava per un corriol calculant el temps que faltava per arribar a l’explanada que coneixia des de feia molts anys, el seu oncle li havia ensenyat en dos sortides que havien fet quan ell era un adolescent. Ella caminava al seu darrera pensant que aquells colors que estava observant no tenien nom, eren la fusió de diversitat d’ells.
Després de muntar la tenda , ell li va fer una pregunta ben estranya, a la qual ella no va respondre. El silenci i les cavil·lacions es van apoderar del moment. El sopar va ser en silenci i en companyia de les primeres estrelles que començaven a treure el nas. Ell va començar a parlar dels càlculs obtinguts en la distància de certes estrelles, era el seu hoby . Des de petit li intrigava l’univers, però al final es va convertir en l’home del temps. Ella el va escoltar pensant que les xifres que ell anomenava es perdien igual que les fulles que se’n porta el vent. La nit va arribar i les ombres dels arbres dibuixades a l’esplanada feien que la lluna plena fos un gran focus de llum.
A l’entrar a la tenda per guarir-se del fred  que començava a calar, ell li va fer la mateixa pregunta que li havia fet abans de sopar. Ella li va respondre de la mateixa manera, amb un silenci. L’endemà al matí ell es va llevar i es va preparar el cafè en el fogonet que havia carretejat el dia abans. Ella el va acompanyar sense dir cap mot, de fet, no podia.  Ell havia perdut a la seva estimada per una malaltia cruel, però ella mai l’havia deixat i l’acompanyava a tot arreu.