Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

divendres, 22 de febrer de 2013

Ja no ballo!


Mark Spain
En un Castell antic inundat d’històries, ballo al bell mig de les columnes amb un vestit sedós, llarg fins als peus. Relats flagrants, inquiets, em són explicats pels habitants no visibles d’aquell Palau estrany. Conten que les nits eren plenes d’alegria i festa i els dies farcits de garbuix. Els temps van anar canviant i va aparèixer la vellesa, la mort i la desaparició dels seus habitants. No s’aturen, m’expliquen infinitat de relats, jo mentre escolto no puc para de ballar. Les històries es succeeixen una darrera l’altra. Sense temps a pair-ne una, ja me n’expliquen un altre, i jo sense poder parar . Les columnes grises són les meves parelles i n’hi ha arreu...
Un nou relat em fa aturar... És el relat de la meva existència... Ja no ballo!... No estic amb vosaltres.... Estic amb ells!