Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dijous, 7 de febrer de 2013

El Lloro...Repel·lent

—Quin conte vols que t’expliqui avui, Xavier?
—El d'El Lloro Repel·lent mama!
—Altra vegada? Ja te l’he explicat molts de cops aquest...
—Es que m’agrada molt i molt!
—Molt bé...doncs... Hi havia una vegada un home que vivia al costat d’un bosc i cada dia anava a passejar-se per entre mig dels arbres. Un dia al matí, es va trobar un ocell verd i taronja. Era un Lloro...
—...Repel·lent!
—Estava ferit entre unes branques seques. Tenia una ala trencada i no podia enlairar-se. L’home, en veure aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...se’l va endur a casa seva per curar-lo. Cada dia li rentava la ferida i li donava menjar.  Quan ja va està curat del tot, se’l va endur al bosc per deixar-lo en llibertat. El Lloro...
—...Repel·lent!
—...no va volar cap enlloc, ja que volia està amb el seu amic el llenyataire. El va seguir de branca en branca fins a casa seva.  Aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...va ser l’amic més fidel que va tenir l’home. Aquest el va voler ensenyar a parlar, però l’única paraula que va aprendre aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...va ser : MERDA! Doncs era el renec que utilitzava el llenyataire sempre que li sortien les coses malament. El lloro...
—...Repel·lent!
—...no va ser capaç d’aprendre cap paraula més i el llenyataire li va dir que era un lloro...
—...Repel·lent!
—...Perquè la olor a MERDA és..
—...Repel·leeeeeeeeeeeeent!
—Conte explicat i acabat! Bona nit Xavier!
—Bona nit mama!

En Xavier era un nen orfe des de feia dos anys. Vivia amb els avis des del fatídic dia de l’accident dels seus pares. Això, però, no el privava de passar una estona cada nit amb la seva mare. Que no els veiem, no vol dir que no hi siguin. Privilegis dels menuts de l'espècie.