dimarts, 31 de gener del 2012

ESTRELLA BLANCA (Bernat)


Eres una llum blanquinosa al bell mig de la vida,
sabies que aquesta s’estava apagant,
però tu tan sòls volies brillar, tot i
que la llum fos més tènue.
No se’t va concedir i
aquella claror va marxar amb tu.
El que no veiem però sabem, és
que allà on estàs, brilles igual que
tots els que t’han precedit.
Tornaràs, però aquest cop
assegura’t que et deixen quedar més temps. 




dilluns, 30 de gener del 2012

CONTRADICCIÓ!!!


Deus pensar que sóc un ruc!
Almenys, és el que veig en el teu mirar;
el silenci ho corrobora i l’expressió ho confirma.

Però no en sóc de ruc!
Almenys, és el que sento en el meu mirar;
el silenci és innat i l’expressió unes faccions.


diumenge, 29 de gener del 2012

CASA NOSTRA


Mai entendré
l’enferrissada lluita
pel cim de la muntanya,
on tot home perd la intenció.
Et vull tant com et necessito
la sang se’m remou
quan et canten des del fons
quan et criden pel teu nom.
Els que hi sou
ignoreu el cruixir
de la vall frondosa
on tot home clama amb fervor.
Et vull tant com et necessito
la sang se’m remou
quan et canten des del cor
quan et criden amb afany.
Somnis desitjats
de grans intencions.
Ens manca la fe
on tot home brega per assolir.
Et vull tant com et necessito
la sang se’m remou
quan et criden pel teu nom
CATALUNYA NOSTRA
CATALUNYA SEMPRE!!!!

divendres, 27 de gener del 2012

ORACIÓ

 Amb amor i respecte per a la Dolors i la Rita

Amorosa verge d’aquest món,
us demano humil petició;
desfigureu-me els peus en pètals
i en dolces plomes blanques les mans.
Vull caminar pels conreus florits
i planejar bategant els dits
oblidant-me del crònic dolor
mentre us entono aquesta cançó:

“En sou vos la gran senyora
    que espero cada matí !
En sou vos la gran senyora
    que espero cada nit !
Sempre us espero senyora
    tant de dia com de nit !




dijous, 26 de gener del 2012

SERENOR



L’explanada ha deixat de moure’s pare,
ha deixat de trontollar. L’hivern
es sospitava espinós, complicat, erm,
abarrotat de baixes i altes boirines.
Ara, però, les nits seran fresques pare,
arribaran les gelades matinades,
i pel petit finestral de casa esguardaré
cap a l’horitzó. El fum de les xemeneies
em recordaran la bella costum pare,
del meu món petit, quan jo era
la nineta juganera dels teus ulls.
I malgrat el teu silenci pare,
sé que molt m’has estimat. 



dimecres, 25 de gener del 2012

INCÒGNITA


La llum de color groc que sortia per sota la porta, formava una línia horitzontal perfecte. Tots els que érem allà, intuíem el que estava passant a l’altra costat de la peça de fusta. Restàvem asseguts a les fosques en aquella saleta, i començàvem a notar-nos un xic incòmodes. Havia marxat el llum de la sala però no la del despatx. La llum petita d’emergència ens donava prou claror per veure les gestes dels que teníem al davant pels sons provinents de l’altra estància. Els gemecs eren sords i accelerats. El noi que tenia al meu davant, en un d’aquells sonors sospirs com si d’un “cante hondo” és tractés, em va somriure sense que li parpelleges cap ull. La nostre guaita s’havia anant acomodant a aquella minsa claror i ja ens distingíem perfectament. Jo, forçada,  vaig tornar-li el somriure. La situació començava a ser compromesa. La senyora que tenia al meu costat, va començar a moure’s inquieta. L’home gran assegut al costat del jove que m’havia somrigut parava una atenció desmesurada. Una dona de mitjana edat que estava entre el jove i la cantonada havia tancat els ulls tot semblant que resés, més tal vegada ho feia. La situació ens estava incomodant per moments. Els udols havien passat a petits xisclets. Astorats i immòbils vam sentir un últim esbufec esfereïdor. De cop, silenci.  El pany de la porta va començar a moure’s. Les nostres mirades estaven fixes en aquell mànec que estava cobrant vida. D’estar horitzontal va passar mica a mica a estar obliquo. La llum groga semblava que estava agafant intensitat, ara se li ajuntava una línia vertical i la que era horitzontal ja formava un triangle rectangle. Immòbils i expectants observàvem l’obertura de la porta amb tota la seva esplendorosa claror. Tot i que no havíem intercanviat cap mot entre nosaltres, tots sabíem de la nostre intriga per esbrinar qui en sortiria pel llindar. Una veu dulcina parlava des de dins, la seva presència encara era una incògnita per nosaltres. La veu seguia parlant, parlava d’una noia que no hi era. Tal vegada no vindria...
Una mà freda em va tocar les mans. Vaig alçar el cap i una llum encegadora em va fer cloure els ulls. Quant vaig poder obrir-los de nou vaig apreciar la mirada de la gent directe cap a la meva persona.
Una noia amb bata blanca, tenia la seva mà sobre les meves i estava explicant a tots els de la saleta, que trobava fascinant que algú que anava a saber els resultats d’unes proves importants sobre la seva salut, es pogués quedar tan profundament dormida en aquelles velles i incòmodes cadires.
Jo, encara atordida, vaig pensar que en breu coneixeria els resultats d’una realitat efímer, en canvi ignoraria per sempre més qui en va sortir d’aquella estància en el meu efímer somni.


dimarts, 24 de gener del 2012

INSTANTS...regalats


Dedicat a la gran labor del: VOLUNTARIAT

Busques la vida
a través dels sentiments
en fina mida
dels seus breus moviments.
Abandones el teu cau
entrant al seu riu
on hi cerques la clau
de tot el teu niu.
Palpes l’essència
del lligam creat
de la consciència
del cor conreat.
Immòbil observes
el seu escull
en les reserves
del teu acull.

divendres, 20 de gener del 2012

HAIKUS...fauna


Passatge desert,
arbres i ombres en silenci,
ratolí corrents.

Papallona groga
reposant al cim d’ un tronc
sec. Tarda tranquil·la.

Gavina volant
en la foscor de la nit,
blanca solitud.

So de passos ferms,
gos esbalaït guaitant.
Recelosa espera.

dijous, 19 de gener del 2012

Què vull dir!


Difícil és la comunicació verbal.
I si a més, aquesta va acompanyada
de breus gestes i expressions discordants
amb els mots pronunciats, es poden treure
fàcilment conclusions falses i errònies
per oposició entre el parlat i el gesticulat.
Els termes, afloren entretant hi hagi algú
interessat i atret per escoltar el que es diu.
Però, també es dissipen, si aquests
no sorgeixen vertaders des del pou
intransferible de l’experiència.
La base de l’estructura profunda
hauria de ser el cim de l’estructura superficial ,
sabent que ens clissen pel que revelem
encara que siguem el que pensem.



dimarts, 17 de gener del 2012

4-ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI


Vaja! Ja arribo tard. Quanta cua... No entenc perquè la gent va tan d’hora a correus. Es què no tenen res més a fer? ... Guaita aquest, es vol “colar”...ja li han parat els peus. A sobre vol tenir raó...No el deixen passar, no. I a sobre s’enfada... Apa! Quina planxa! És un treballador de correus. Sort que no He dit res jo...bé per poc. Alça aquí, ara s’ha desmaiat la de davant de tot. Clar, segur que no ha esmorzat. Ara ja no hi ha cua, hi ha una conglomeració de gent envoltant a la dona...Alçà met! Ara la de davant meu li han caigut el plec de cartes que portava...Vinga tots a recollir sobres...però, però aquesta dona que fa?...Això no pot ser! Que crida? No estem sords...ah! renoi, és el seu to de veu, déu n’hi do! Pobre,  l’home que no volien deixar passar ara intenta posar ordre al galliner...Obren una altre finestreta! Ja era hora! Ja em toca?...No entenc res, quin guirigall!...Ui! On és ara la carta que portava?...Ai mare!...Me l’he deixat al cotxe... Ploraré! Merda! ...Ja pot anar dient el filòsof Guardiola “aixequeu-vos aviat i...” però no  va acabar la frase com calia; ”...que tindreu més temps per cagar-la”!!!

dijous, 12 de gener del 2012

HAIKUS...Llar i natura

Goteja la font,
cada gota un so sord.
Terra  mullada.

Rierol de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.

Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.

Sopa fumejat,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.

dimecres, 11 de gener del 2012

HORTALISSES (Capítol 2)



Després d’un temps breu pel que està llegint i d’un temps llarg pel que està esperant, la Llentia va tancar el llibre i es va quedar mirant a l’horitzó que era a poc metres, ja que aquell indret estava farcits d’arbres que lluïen esplendorosos.
—Disculpi!— va dir el Pèsol— veig que ja acabat de llegir la història que la tenia captivada.
La Llentia estava absorta amb els seus pensaments. La veu del Pèsol la va fer girar cap ell.
—Perdoni, em deia alguna cosa?— va preguntar mirant-lo per primera vegada.
—Sí, li deia que...tan se val, tan és!—va respondre el Pèsol.
—I ara! No, no! Si em deia alguna cosa, li prego que m’ho repeteixi si us plau!
—Quan he arribat m’ha dit que no la molestés, volia acabava el que estava llegint. Podria saber de que parla el que la tenia tan concentrada? —va dir-li molt educadament el Pèsol.
—No ho entendria!—va respondre secament la Llentia.
—Vostè no em coneix. No pot opinar així de mi—li digué el Pèsol un xic ofès.
—Veig que te l’ego una mica alt vos!— digué amb to sarcàstic la Llentia.
—No serà vostè qui li té, opinant sense coneixença sobre mi!— respongué el Pèsol amb un gest inquiet.
Allà al davant ja hi havia un cúmul de llegums i verdures esperant que obrissin la seu on es feia la conferència. Una pastanaga que estava a prop d’ells va decidir afegir-se a la conversa.
—Perdonin-me per immiscir-me però no he pogut evitar escoltar la seva breu conversa. La meva opinió, que segur que els interessa ben poc més penso dir-la ja que sinó em pujarà la pressió és que vostès dos estant a anys llum un de l’altre.
La Llentia i el Pèsol se la miraven curiosos.
Una veu potent i clara anunciava que ja podien passar cap a dins el cau i asseure’s segons la numeració en que havien adquirit les entrades.
—Que tinguin bona tarda!— va dir la Pastanaga marxant en direcció a l’entrada.
La Llentia es va llevar del banc, i dirigint una mirada al Pèsol també li va desitjar una bona tarda i va seguir els passos de la Pastanaga.
El Pèsol, assegut encara al banc, s’havia quedat atònit per les paraules de la Llentia i les de la Pastanaga. Un altre Pèsol que passava per davant seu li va fer el comentari que les portes ja eren obertes que entrés aviat, ja que no deixaven entrar a ningú quan la xerrada era començada.
La Llentia tenia el seient en la quarta butaca de la segona fila. La Pastanaga ocupava la tercera butaca de la primera fila. El Pèsol havia comprat l’entrada massa tard i estava situat a la vuitena butaca de la desena fila. Hi havia trenta files de dotze seients.
Els conferenciants estaven asseguts davant una taula situada sobre una tarima. Hi havia una bleda, una fava, un pebrot vermell i un moniato.

Continuarà......

dilluns, 9 de gener del 2012

1- JAZZ


El contrabaix dóna el ritme per les notes següents. Un racó, dues butaques verdes amb reposa-braços, una tauleta antiga amb una minsa làmpada il·luminant l’escena. Ella té cinquanta-sis anys, ell ja passa dels seixanta. Ella li parla, ell l’escolta. Es miren als ulls. El cos d’ell es va apropant al d’ella. Ella parla, ell se l’escolta. Es somriuen. Les mans d’ell ja reposen sobre les cuixes d’ella. Es miren sense cap mot pel mig. La música continua avançant en la nit més freda de l’any. Cada rialla d’ella, és un avançament d’ell. Ara els  colzes d’ell ja descansen en els reposa-braços de la butaca d’ella. Les mans ja estan a l’alçada de la espatlla d’ella. Un comentari d’ell, desperta de nou el somriure d’ella. S’escolten els aplaudiments de la sala per la peça de musica tocada. Els dits d’ell han arribat als llavis d’ella. Ella es deixa mimar, els dits d’ell li perfilen  els llavis prims. Ella li besa les puntes dels dits índex i cor. Ell se la mira mentre rep les grates carícies d’aquells llavis fins. Es tenen ganes, desprenen desig en silenci. Una tonada alegre comença a sonar i un impuls vingut des de la part més baixa d’ell fa que la seva boca cerqui l’escalfor de l’alè d’ella. Per segons han tocat el cel amb els peus a terra. Un seguit d’aplaudiments trenquen el moment sorgit de l’anhel de ser estimat. Es miren, saben que per uns moments es tindran. Passen entre mig dels espectadors de la sala. Ella porta un mocador de coll llarguíssim que va tocant a la gent a mida que avança. Ell la segueix amb la jaqueta a la ma. És la nit més freda de l’any, més serà la nit més càlida d’ells.



dissabte, 7 de gener del 2012

JUAN SALVADOR GAVIOTA


No sé si va ser idea de Melxor, Gaspar o Baltasar, però aquest fil de vida que va entrar per la ranura de la meva bústia em va captivar els sentits. Feia anys l’havia llegit, més tots sabem que les lletres llegides en un moment o altre del nostre retall de vida poden tenir la mateixa base però diferent significat. És la evolució que anem experimentant a través del nostre retall de vida. Gràcies al que va tenir aquesta meravellosa idea per tornar a creure en vosaltres. I també gràcies per haver dedicat temps a la meva persona, ja que heu hagut d’imprimir els folis oportuns, l’heu hagut  d’anar a enquadernar i el missatge rebut en un foli groc amb una margarita dibuixada...em van robar el cor. La frase d’Honoré Balzac “L’amor és la poesia dels sentiments”  escrita a mà en va fer caure les llàgrimes el dia de reis.
Sa Majestat,
Li dono les gràcies des de l’amor. Tot i que no sé si mai sabré quin dels tres em va regalar un trosset del seu temps.
Ara sé que realment Ses Majestats existeixen.
Seguiré volant!!!!
UN PETÓ!!!

divendres, 6 de gener del 2012

EL TAMBORET NEGRE


Té cinc escletxes al cim, són com cicatrius d’on surt l’esponja groga que el feia còmode i tou. També té espurnes de pintura groguenca per no haver-lo cobert en moments de noves renovacions.  Se’l  veu trist, però continua ferm aguantant tot el que li depara la vida des de que va ser creat.  Era un tamboret d’un negre brillant, amb ganes de donar utilitat i amb ganes de rebre confiança. Ara resta en un racó, sense entendre el silenci en el que està abocat. Va mirant com passen les hores i no entén aquest silenci no buscat. Per les fissures va perdent  la seva essència interna malmesa. Varen ser dies durs i secs on l’explicació va arribar amb quatre mots breus i freds. No entén el mal rebut. No entén el silenci. No entén aquella ànima que el va abandonar sense una sola mirada d’amor, sense unes paraules dolces que l’encoratgessin. El tamboret negre hi és,  però li han robat el fons. Tal vegada arribarà algú que sabrà arreglar-lo, el cobrirà amb un tapis nou i li traurà els bocins de pintura escampats per tot el seu esquelet. Tal vegada, només tal vegada arribarà algú amb el cor prou net per restablir-lo de nou, i aleshores el tamboret negre tornarà a brollar amb tot el seu esplendor. 

dijous, 5 de gener del 2012

GUST...REGUST!


Percebo gust a marró, un gust espès i brut. Crec que deu ser la resposta que he rebut avui per correu. L’esperava feia quatre dies i just ha arribat avui. Avui que la meva ànima no està per res, ni tan sols per la pluja que està caient suaument sobre la terra i que és el meu deliri. Tinc ganes de treure’m aquest sabor, desitjo que les hores es converteixin en minuts, així arribarà més ràpid el nou dia de demà. Demà, qui sap demà quin gust tindré. Si ho pogués escollir seria gust a maduixa. M’agrada el nom, m’agrada el color i m’agraden els seus puntets verds per tota la seva pell color vermell. Vermell és vermell, que no granat . Vull un color viu i enèrgic pel gust de demà. Ho vull!

dimarts, 3 de gener del 2012

MOTS IMPERCEPTIBLES


Esperava paraules justes, creia
però, el que més desitjava, n’eren
encoratjadors mots que no esperen
ni judici ni qüestió, em deia

Palpava un lleuger boirim d’afecte
que lliscava amb certa petulància
eludint amb infructuós respecte
estímuls ben perduts per l’arrogància

Bafarades brillants de maduresa
intenten comprendre la necessitat
d’aquesta fam delirant de tendresa

Omplint-me l’emplaçament accidentat
amb vots farcits de revelació
per poder pair la torbació