Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimecres, 25 de gener de 2012

INCÒGNITA


La llum de color groc que sortia per sota la porta, formava una línia horitzontal perfecte. Tots els que érem allà, intuíem el que estava passant a l’altra costat de la peça de fusta. Restàvem asseguts a les fosques en aquella saleta, i començàvem a notar-nos un xic incòmodes. Havia marxat el llum de la sala però no la del despatx. La llum petita d’emergència ens donava prou claror per veure les gestes dels que teníem al davant pels sons provinents de l’altra estància. Els gemecs eren sords i accelerats. El noi que tenia al meu davant, en un d’aquells sonors sospirs com si d’un “cante hondo” és tractés, em va somriure sense que li parpelleges cap ull. La nostre guaita s’havia anant acomodant a aquella minsa claror i ja ens distingíem perfectament. Jo, forçada,  vaig tornar-li el somriure. La situació començava a ser compromesa. La senyora que tenia al meu costat, va començar a moure’s inquieta. L’home gran assegut al costat del jove que m’havia somrigut parava una atenció desmesurada. Una dona de mitjana edat que estava entre el jove i la cantonada havia tancat els ulls tot semblant que resés, més tal vegada ho feia. La situació ens estava incomodant per moments. Els udols havien passat a petits xisclets. Astorats i immòbils vam sentir un últim esbufec esfereïdor. De cop, silenci.  El pany de la porta va començar a moure’s. Les nostres mirades estaven fixes en aquell mànec que estava cobrant vida. D’estar horitzontal va passar mica a mica a estar obliquo. La llum groga semblava que estava agafant intensitat, ara se li ajuntava una línia vertical i la que era horitzontal ja formava un triangle rectangle. Immòbils i expectants observàvem l’obertura de la porta amb tota la seva esplendorosa claror. Tot i que no havíem intercanviat cap mot entre nosaltres, tots sabíem de la nostre intriga per esbrinar qui en sortiria pel llindar. Una veu dulcina parlava des de dins, la seva presència encara era una incògnita per nosaltres. La veu seguia parlant, parlava d’una noia que no hi era. Tal vegada no vindria...
Una mà freda em va tocar les mans. Vaig alçar el cap i una llum encegadora em va fer cloure els ulls. Quant vaig poder obrir-los de nou vaig apreciar la mirada de la gent directe cap a la meva persona.
Una noia amb bata blanca, tenia la seva mà sobre les meves i estava explicant a tots els de la saleta, que trobava fascinant que algú que anava a saber els resultats d’unes proves importants sobre la seva salut, es pogués quedar tan profundament dormida en aquelles velles i incòmodes cadires.
Jo, encara atordida, vaig pensar que en breu coneixeria els resultats d’una realitat efímer, en canvi ignoraria per sempre més qui en va sortir d’aquella estància en el meu efímer somni.