L’explanada
ha deixat de moure’s pare,
ha deixat de
trontollar. L’hivern
es sospitava
espinós, complicat, erm,
abarrotat de
baixes i altes boirines.
Ara, però,
les nits seran fresques pare,
arribaran
les gelades matinades,
i pel petit
finestral de casa esguardaré
cap a
l’horitzó. El fum de les xemeneies
em
recordaran la bella costum pare,
del meu món
petit, quan jo era
la nineta
juganera dels teus ulls.
I malgrat el
teu silenci pare,
sé que molt
m’has estimat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada