Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

divendres, 3 de febrer de 2012

5-ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI


MESTRE, com vos sabeu, sóc de les que pensen i creuen que la paraula té molta força, bé, per vos “el verb” perquè ens entenguem, ja que sé que sou d’una altra generació. Més si la persona que llegeix no li dona l’entonació i el missatge real, pot crear un munt de confusions. L’altre dia estava fent la meva donació de voluntat amb el seu deixeble (que cada vegada que em veu té una fita per proposar-me...i no sé negar-m’hi...catxis l’olla), el qual em va entabanar per anar a passar la basseta al temple. Vol recollir diners per arreglar un tall de la capella que s’està desprenent....bé que li he d’explicar, ja ho sabeu prou bé, com que esteu a tot arreu. MESTRE, mare meva el que vaig escoltar en veu d’aquell feligrès que va llegir ...mare meva!  MESTRE, se n’ha adonat del que va dir el seu fill? Segons la bíblia, sant Tomàs va haver d’anar a palpar la llaga del vostre fill per assegurar-se que no fos un miratge, ja que Jesús havia mort dies abans...físicament, físicament, ja ho sé. Aleshores, el seu estimat fill Jesús li digué; “Ai, Tomàs! Benaventurats els qui creuran sense veure”!  MESTRE, MESTRE, trobo que està ben espifiada aquesta frase. El devia ben repassar suposo, no? Ara puc entendre perquè el personal beu tant, doncs veure-ho escrit dista molt de sentir-ho d’oïdes. Ara he entès d’una vegada que “beure” no és per “oblidar” no, com es diu vulgarment, sinó per creure amb tot el que els hi està passant!