Té cinc escletxes al cim, són com cicatrius d’on surt
l’esponja groga que el feia còmode i tou. També té espurnes de pintura
groguenca per no haver-lo cobert en moments de noves renovacions. Se’l
veu trist, però continua ferm aguantant tot el que li depara la vida des
de que va ser creat. Era un tamboret
d’un negre brillant, amb ganes de donar utilitat i amb ganes de rebre
confiança. Ara resta en un racó, sense entendre el silenci en el que està abocat.
Va mirant com passen les hores i no entén aquest silenci no buscat. Per les
fissures va perdent la seva essència
interna malmesa. Varen ser dies durs i secs on l’explicació va arribar amb
quatre mots breus i freds. No entén el mal rebut. No entén el silenci. No entén
aquella ànima que el va abandonar sense una sola mirada d’amor, sense unes
paraules dolces que l’encoratgessin. El tamboret negre hi és, però li han robat el fons. Tal vegada
arribarà algú que sabrà arreglar-lo, el cobrirà amb un tapis nou i li traurà
els bocins de pintura escampats per tot el seu esquelet. Tal vegada, només tal
vegada arribarà algú amb el cor prou net per restablir-lo de nou, i aleshores
el tamboret negre tornarà a brollar amb tot el seu esplendor.
4 comentaris:
Se que escrius el que penses,pobre tamboret!!m`agradaria sapiguer on s´escau el trist tamboret per que pogues recuperar la seva utilitzacio i fer servei com ho feia abans d´esser abandonat en un racó solitari-
El tamboret està molt tocat i no veu la claror que va entrant minsament per alguna escletxa despistada
...
El tamboret, com el cor, demana ser apedaçat...
Poc a poc...molt a poc a poc!!!
Publica un comentari a l'entrada