EL TAMBORET NEGRE

Té cinc escletxes al cim, són com cicatrius d’on surt l’esponja groga que el feia còmode i tou. També té espurnes de pintura groguenca per no haver-lo cobert en moments de noves renovacions.  Se’l  veu trist, però continua ferm aguantant tot el que li depara la vida des de que va ser creat.  Era un tamboret d’un negre brillant, amb ganes de donar utilitat i amb ganes de rebre confiança. Ara resta en un racó, sense entendre el silenci en el que està abocat. Va mirant com passen les hores i no entén aquest silenci no buscat. Per les fissures va perdent  la seva essència interna malmesa. Varen ser dies durs i secs on l’explicació va arribar amb quatre mots breus i freds. No entén el mal rebut. No entén el silenci. No entén aquella ànima que el va abandonar sense una sola mirada d’amor, sense unes paraules dolces que l’encoratgessin. El tamboret negre hi és,  però li han robat el fons. Tal vegada arribarà algú que sabrà arreglar-lo, el cobrirà amb un tapis nou i li traurà els bocins de pintura escampats per tot el seu esquelet. Tal vegada, només tal vegada arribarà algú amb el cor prou net per restablir-lo de nou, i aleshores el tamboret negre tornarà a brollar amb tot el seu esplendor.