Punt negre

Cada matí, des de feia molt de temps, la Moia sortia al terrat a veure la gran extensió de cel  que cada dia li oferia un espectacle diferent. Aquella matinada, però, va ser diferent. El cel es mostrava tal qual era, sense núvols, sense boirina i amb un color ben peculiar, un color no definit, tot i que era en un to blavós. Estava bocabadada mirant aquell espectacle senzill i sense res, mentre a la ma hi tenia el seu cafè matinal. Un punt negre a la llunyania va captar la seva atenció, era l’únic que hi havia en aquell quadre perfecte no pintat. Com que volia esbrinar que era, va entrar a buscar els binocles, cosa gens senzilla per cert, ja què mirant aquell punt negre va ensopegar amb la pota d’una cadira, lliscant-li de la ma la tassa, esclafant-se aquesta contra el terra. Ignorant aquell despropòsit va seguir per a anar buscar aquelles lents tant potents. Només sortir altre cop a l'intempèrie  se les va posar a l’alçada dels ulls,  però enlloc de manipular les lents per veure-hi clar, anava caminant endavant trepitjant així un “afer” que havia fet el gos, al mateix temps que xocava amb els estenedors. Un cop aconseguit arribar a la punta de la terrassa va adonar-se que ja no hi havia allò negre i ínfim que li havia cridat tant l’atenció. Girant-se per anar a deixar els binocles va veure diferents punts negres arran de terra; el cafè escampat arreu, la tassa esmicolada, les trepitjades d’”afers perrunes” i una cadira estimbada cap avall. La seva vida no era fàcil, les coses materials li complicaven tot. No havia vist un punt negre, no , n’havia vist quatre, i aquests molt palpables i clars, i sense binocles.