Es volia comunicar, mes no podia, es sentia atrapada en
aquell castell, ho intentava de totes les maneres, però el so se li havia negat
des del mateix dia del naixement. Era bonica, sempre li ho deien, ella no podia
respondre i sempre, sempre, sempre la miraven i seguidament marxaven. Es sentia
tan sola. Uns, li deien coses boniques, altres, li explicaven penes, molts
altres li dedicaven un somriure, tan sols una persona la va fer escruixir. Va
ser una jove, que amb llàgrimes als ulls li va dir ben fluixet : - T’estimo!
Dius tant sense poder dir res, ets la més bella imatge de la vida en plenitud.
Ella sabia que es deia Margarita, doncs tothom la anomenava així quan la
miraven mentre caminaven per aquell vell castell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada