L’espècie humana, una raça destructora i creadora al
mateix temps. Em costa entendre, i molt, com encara existeix. He arribat a
pensar que a la fi estem tots morts a l’altre costat, el nostre ego es tan
immens que inclús un cop morts ens fa viure igualment per què es nega a morir.
Ell, el famós ego que neix dintre les nostres entranyes i es ben ubica, ja que
ell és el rei de la zona que habita. Conec personatges que l’ego els encega,
parlen de meditació, d’amor, d’ajudar...però el seu ego els té ben enganyats
perquè no paren de fer mal al pròxim i al de més enllà. Els hi en fot el dolor
que creen, s’escuden en les seves pròpies mentides fins l’infinit.
Dedicat a tot predicador amb un ego pestilent com a única
vivència de vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada