dijous, 27 d’octubre del 2011

Pepa i Trini! LA XOCOLATA M'ATABALA!


—Ahir vaig anar a berenar al Glop, Pepa!
—Buf! Sempre està atapeït de gent allà, Trini!
—Serà perquè ho fan bo!
—O bé perquè han fet un bon màrqueting, Trini!
—Escolta Pepa, sigui com sigui, el cas es que vaig menjar una pasta boníssima.
—Al mig de tanta gent?
—Hi havia lloc per a tothom Pepa!
—Sí clar! Un al costat de l’altre! Bufa! Quina angoixa que...
—Pepa! Si us plau! Et volia parlar del que vaig menjar, no de si hi havia gent o no!
—Segur que portava xocolata!
—Doncs no, portava crema i unes fruites de...
—Sense xocolata?
—Ja t’he dit que no Pepa. Crema, fruites i pinyons, era el que duia.
—Quina pinta devia fer! Però, amb un petit bany de xocolata hagués estat millor no, Trini?
—No! A mi em va agradar moltíssim tal qual estava.
—Perquè no ho has provat amb una mica de xocolata pel cim!
—Si hagués volgut alguna cosa amb xocolata, ja ho hagués demanat, no et sembla Pepa?
—Ho suposo Trini. Però com que la xocolata...
—Per l'amor de Déu Pepa! Deixa la xocolata d’una vegada!
—No em diguis que no t’hagués agradat amb un polsim de xoc...
—PROU! Pepa, ahir vaig anar a berenar al Glop, vaig menjar una cosa boníssima i no hi van posar xocolata. I saps perquè?
—...
—Perquè jo els hi vaig demanar aquella pasta que no duia xocolata! T’ha quedat clar Pepa!
—Escolta Trini! Tampoc t’has d’exaltar! Jo només volia que...
—Com tornis a dir la paraula xocolata Pepa, et prometo...
—Assossega’t Trinitat! Només era un comentari. No sabia que la xocolata t’atabalava!

dimecres, 26 d’octubre del 2011

A VOSALTRES (agraiment)


GRÀCIES A TOTS els que entreu en aquest  “blog” per llegir el que una ment inquieta no pot retenir en el seu interior.


Crec que la màgia de qualsevol escrit que ens endinsa a un món diferent, ens enriqueix dia a dia. 

MOLTES i MOLTES GRÀCIES!!!!

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Llegenda ideada del Pont BESALÚ

 Tot començà fa ja molts anys, tants que ni els recordo.
Però rememoro que la llegenda parlava d’unes aigües nou vingudes i d’una au ben estranya. El seu aspecte era entre un voltor i un mussol. Mai es va saber d’on havia sortit aquella bestiola. Algunes veus xiuxiuejaven que era un enviat dels déus per preservar la màgia d’aquelles terres. 

Conta la llegenda que...

Hi va haver una vegada una terra molt especial, on tot hom que hi passava, palpava un sentiment tal de lligam que la gran majoria dels viatgers acabaven ubicant-se en aquella contrada. No sabien contar el motiu, l’únic que tenien clar és que s’havien de quedar.
Amb el pas del temps la zona es va convertir en un concórrer de gent vinguda d’arreu. La vida novella era rica i punyent. Hi havia cabuda per a tots i per a tot.
Una tardor però, es va desencadenar una sèrie de tempestes que duraren dies i nits, nits i dies. Allò era un mar d’aigua impressionant, entre la pluja caiguda a la contrada i la provinent de les muntanyes, van formar una riada tan immensa que aquell poble tan pròsper i emergent va quedar partit en dos, com si d’un cop de daga es tractés.
Des de llavors, sempre més hi va baixar aigua per aquella petita vall que havia format el venir del temps. I amb la riada també va arribar una au ben extravagant. 
Moltes famílies quedaren separades per aquella escletxa d’aigua que baixava cabalosa i plena d’esperit. Era com un cavall desbocat sense fi, i al igual que els humans, també es sentí atreta per la màgia de la zona, no desapareixent mai més. Aquell riu, abans inexistent i que ara formava part del paisatge, va començar a minvar el seu cabdal amb el pas dels mesos, fins que va arribar el dia en que els vilatans i les famílies d’un costat i de l’altre van poder abraçar-se de nou.
I com res torna a ser com abans, decidiren de fer una construcció per unir les dues parts del poble, ja que la mare terra havia decidit que per allà baixaria una de les seves llàgrimes.
Aleshores, una colla de mossos, amb la saviesa i experiència dels avís van estudiar de fer un pont que els salvaguardés de les inclemències indomables que portava la natura. Tot el poble va recolzar aquella idea. Després d’uns quants esbossos es van reclinar per un pont amb consistència, que per un costat fos útil i per l’altre meravellós.
Volien usar una pedra que fos transportable, massissa i de fàcil treball. Per aquesta fita van escollir una cantera que hi havia a pocs quilòmetres al nord.
Els joves forts i valents de la contrada van agafar bestiar, carros, eines, i s’hi van dirigir.
Un cop allà, el que hi van viure els va omplir; primer de ràbia, després de por i per últim de confiança cega.
Cada vegada que volien començar a picar la pedra, aquella bestiola tan estranya que va arribar amb les aigües, els hi volava arran de cap emetent un so molt desagradable. Després d’uns quan intents van decidir caçar-la amb paranys, però la bèstia era massa llesta per deixar-se captivar. Els mossos estaven desesperats, fins que de cop i volta un d’ells va veure que el que feia l’au era guiar-los. Doncs, cada vegada que algun d’ells picava la pedra, la bestiola després de passar-li per sobre el cap anava a situar-se sobre un altre racó d’aquella cantera, mentre amb el bec la picava.

-Ei, companys! Em sembla que el que fa aquesta bèstia , és indicar-nos que no agafem aquesta pedra, sinó aquella.

Tots es van quedar mirant el moviment que feia l’ocell sobre la pedra, i realment era el gest de picar. Un parell de joves decidits van anar a provar de treballar on hi havia aquell ocellot apuntalat. 

Aquells nois van començar a picar i la bèstia tan sols els guaitava. Els que estaven a l’altre costat quedaren boca-badats i un d’ells fent un últim intent per veure si era real tot allò que estaven veient, anà a picar la pedra que tenien programada. Tan punt va començar a clavar els primers cops la bestiola el va sobrevolar pel cim i anar a posar-se altre vegada sobre la pedra que estaven picant els seus dos companys i va tornar a fer l’acció de picar la roca amb el bec.
Decididament aquella au els guiava. Des d’aquell dia la bèstia els hi va fer de guia amb qualsevol material que volien utilitzar per a la construcció.
Aquell pont va anar agafant una forma ben especial, degut als canvis produïts sobre la marxa i els produïts amb les indicacions de l’animal. Quan aquella obra es va finalitzar, l’orgull d’un poble va emergir. I l’ocellot amb aquella discordança entre cap i cos, cos i cap va desaparèixer per sempre més. 
Va ser evident que aquella au havia estat enviada amb aquell propòsit. La natura manava, i ella mateixa va donar les instruccions per construir aquella gloriosa obra; Útil i bella.
Aquell pont va acabar essent l’emblema d’aquell poble i si te’l mires des d’un angle en concret veuràs els ulls i el bec d’un mussol i les magnifiques ales d’un voltor.
Es va batejar aquell indret amb el nom de Besalú, que en llatí significa ;”la fortalesa del riu”.

Obra del pintor: Ernets Descals

dilluns, 24 d’octubre del 2011

2-AVUI!

Una mica de tot és el que les mou. Ella es pregunta si això pot ser bo, mentre la nena es pregunta que més pot fer. Dansen al ritme de la il·lusió, les dues.  La nena amb la seva insistent creativitat. Ella, en el món a un pam de terra creat.

divendres, 21 d’octubre del 2011

FOLLIA D’AMOR

Atònit, capto una essència argilosa,
lliscant per tot racó amb atreviment,
impregnant d’una entitat melosa
aquest cos temptat agosaradament.
S’està desprenent quelcom, intervé
arrasant-ne el cor, la ment i l’ànima,
bellugant-se amunt, avall també,
deixant-ne una breu estela ínfima.
Friso digerir-ho amb sotilesa
aquest guirigall que em tensa la pell,
i que ni tan sols la racionalitat, apressa
fer-s’hi un solc enmig del desgavell.
M’està amarant el cos, saciant-lo
del que no n’és visible, ni tampoc palpable
penetrant-lo i aromatitzant-lo
d’una fragància dulcina i notable.
L’allau invasiu m’ha ben atordit
i no n’encerto aturar l’avalot
que em crema els llavis i els dits
fent-me sentir Artur o Lancelot.
N’estic presoner del tot, cadenat,
l’atac n’ha estat exitosament calat,
n’he volgut fugir, però en resto lligat,
aquest orb de llum m’ha ben desballestat.
En sóc esclau d’aquest setge raptor,
que m’ha omplert sense cap mena de por
cada fracció fins l’últim racó;
del bell-tràgic elixir de l’amor.

dijous, 20 d’octubre del 2011

4- QUATRE AMIGUES!!!!

Una local qualsevol, en un lloc qualsevol, un dissabte qualsevol ;
-Quanta penya que hi ha!- digué l’Elvira.
-Dios! Amb les ganes que tinc de ballar... –exclamar la Lucia.
-Ja farem lloc nena, vinga, a moure l’esquelet!- digué la Beth.
-Aquí ponen sevillanes?- preguntar la Rocío.
Les noies van entrar fins el fons del local buscant un espai per poder ballar.
 -Quatre "mojitos", si us plau -demanà l’Elvira.
- Mireu! Allà hi ha un forat! Vaig a ballaaaar!-digué la Lucia.
-Dónde?- preguntà la Rocio.
Però la Lucia ja havia desaparegut.
-Nenes, teniu les begudes!- va cridar l’Elvira.
-On és la Luci?- preguntà la Beth .
Les noies la van localitzar amb la vista i no es creien el que estaven veien.
-Però...QUE NARICES HACE AHÍ!- exclamà cridant la Rocio!
-Com salta la col·lega!- al·lucinà l’Elvira.
-Coi de Lucia! Ja s’ha oblidat altre vegada de posar-se les lentilles,-rondinà la Beth.
Els matons del local  la treien a “volandes” de sobre els immensos altaveus, mentre ella cridava com una beneita;
-EL PODIUM ÉS MEU, ÉS MEUUUUUUUUUUUU!
El que fa la follia del ritme!

dimecres, 19 d’octubre del 2011

HAIKUS... hivern gelat.

Les volves de neu
cauen abandonades.
Paisatge en blanc.

L’aire ben gelat
tomba a l’ocell groguenc.
Aliment d’hivern.

L’arbre despullat
l’han ben guarnit per Nadal.
La vida en fals.

Milers de volves
a traves de finestral.
Terra gelada.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

3-QUATRE AMIGUES!!!!

Una terrassa qualsevol, amb un soroll qualsevol, un dissabte qualsevol ;
-Hola noies!-saludà l’Elvira
-Que tal reina?- preguntà la Lucia.
-Ja era hora, si que has plegat tard!- digué la Beth.
-És culpa dels peixos!- murmurejar la Rocío.
Les noies en aquell moment van entrar en una conversa increïble!
 -Ah si?-digué la Beth estranyada.
- Si! Jo en tenia dos i ara només n’hi ha un!-digué la Rocío.
-I "eso"?- preguntà la Lucia.
-No sé! Un dia vaig arribar i tan sols n’hi havia un- afirmà la Rocío.
-I l’altre?- preguntà la Beth .
-Va marxar! I no va dir res!- afirmà la Rocío.
Les noies es van mirar incrèdules.
-COM QUE VA MARXAR SENSE DIR RES!- digué cridant la Beth amb cara de”loca”.
-Els peixos no salten de la peixera i marxen sense dir res- es va afanyar a dir la Lucia!
-Què peixos “niñas”?- preguntà la Rocío.
-Els teus nena! Tu has dit que tenies dos peixos i que un va marxar!- digué la Beth
-Jefes!! He dit que tenia dos JEFES!!!!
Converses pintoresques on el soroll és evident!

divendres, 14 d’octubre del 2011

ULLS DE NIT

Et vull veure en la foscor
com el gat del meu veí,
refugiat el molt rufí
on en neix la bella flor.
Entre mates i rosers
s’hi acomoda molt tranquil
vigilant-ne els afers
com un foraster hostil.
Ja li ronda la mixeta
aspirant fer nou amic
però en defuig molt moixeta
quan en rep un fort pessic.
Sigil·losa gira cua,
evitant el dolç refrec
que regala per promíscua
a qualsevol gat marrec.
En segueixo desitjant
poder veure’t sense llum
anhelant i somiant
els teus vespres de costum.

dijous, 13 d’octubre del 2011

HAIKUS...tardor al meu poble.

Serra estrident
i serradures volant.
Plataners pelats.

Campanes sonant
ocells fugint esglaiats,
les dotze en punt.

Fulles cremades
al final de la rambla,
neteja a fons.

La fulla seca
reposa amigable
sobre el gripau. 

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Pepa i Trini! MAI M’HA AGRADAT LA POMA AL FORN!


—No entenc perquè et poses així Pepa! Tan sols he dit que aquesta aigua no és clara.

—Home Trini! És que ho vols tot perfecte!
—Déu meu! Jo?
—Trini! Ens quedem en aquesta platja i no en parlem més!
—No sé que coi et passa Pepa, però jo només he fet un petit comentari en referència a l’aigua d’aquest mar. T’has llevat amb mal peu avui, eh!
—M’he llevat com sempre!
—Sí, ja ho veig! T’has posat com una histèrica per un petit comentari que he fet!
—No tan petit Trini! Has dit diplomàticament que l’aigua era bruta!
—Però que no veus les llunes que hi ha sobre l’aigua? El gasoil que deixen les barques fins hi tot es respira. No olores? Eh?
—Doncs mira Trini, si et banyes ja sortiràs amb la pell hidratada.
—Ui Pepa! No sé que et passa, però tan se val, l’aigua no és gens clara, t’agradi escoltar-ho o no.
—Es que sempre estàs igual!
—Ui, ui ui, em sembla que aquest “sempre” ve de més enrere...
—Doncs sí, ara que ho dius sí!
—Ja deia jo que anaves passada de voltes Pepa!
— Trini, encara no entenc perquè no vam poder sopar en aquell restaurant tan rústic anit. Hi vas trobar un munt de pegues, i total, vam anar a parar a un restaurant de mala mort al costat del cementiri.
—Ai Déu! El cementiri que t’ho dius, eren unes pedres antigues col·locades de manera que es pogués llegir els escrits que hi havien gravats, però clar, com que et vas  deixar les ulleres a l’hotel. I en quan al restaurant rústic, era rústic perquè estava una mica deixat de la mà de Déu.
—Sí clar, això ho dius tu, jo el vaig trobar encantador...a més, el menú i el preu estaven molt bé. En el restaurant del cementiri ens van cobrar el nostre sopar i el d’algun difunt que el va deixar a deure. N’estic segura, quina arrissada que ens van fotre.
—Que dius, que dius! Vam pagar el que vam menjar, i les postres van ser genials Pepa.
—Les Postres? Les postres? Trini que vam menjar un flam dels de tota la vida! Això també ho podies haver demanat al restaurant rústic!
—No, perquè vaig escoltar un cambrer que deia a una parella que de postres només els hi quedava; poma la forn!

dimarts, 11 d’octubre del 2011

FILL PRÒDIG

Diuen que va néixer un tres d’agost,
però ningú el va veure,
Ni tan sols se li coneixia mare
menys encara pare.
Tota una comarca es va enfrontar
per fer-se’l fill seu
La seva empremta es buscava arreu
i per tot racó
Cada poble de la contrada
el feia fill pròdig
Fins que un dia es va saber
que mai havia viscut,
que mai havia fet res,
que mai havia nascut.
Tot era la necessitat
d’uns pobles, faltats
d’històries i llegendes pròpies.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

2-QUATRE AMIGUES!!!!

Una cantonada qualsevol, d’una ciutat qualsevol, un dissabte qualsevol ;
-Nena, mira bé a la dreta!- digué la Elvira.
-També a l’esquerra, eh!.- seguí la Lucía.
-Sobretot que el llum del sol no t’enlluerni!- afegir la Beth
-Ja ho faig, ja ho faig, ja ho faig!- acabà dient la Rocio.
Un mosso d’esquadra s’acostà i digué;
 -Què noies! No ho veieu clar?
El company del mosso el mirà de reüll.
-Ostres! He mirat a la dreta, a l’esquerra, al fons, al darrera....tot ho he mirat!
El mosso sorprès li diu:
-I doncs, a que esperes?
El company del mosso no deixava de sorprendre’s per tot el que estava escoltant.
-Es que vull estar segura!- digué la Rocío.
El mosso insistí en que hauria de decidir-se.
-Sí, ja ho sé- En fi “allá voy”.
La Rocío agafa el seu mòbil i decideix trucar al seu marit.
-Joan, estic al centre i no trobo el cotxe...
El company del mosso estava flipant.
-...Rocío, fes el favor! El cotxe és al garatge, has marxat a peu!
Les jugades entremaliades del cervell.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

HAIKUS... davant de mar.

Tempestat del mar.
Gavines inquietes
en els bastions.

Onades blaves
mullen les potes del gos
quiet i aspectant.

Mar i platja gran

peixos i humans molt a prop.
Límit oscil·lant.

Espurnes fredes
prop del mar. Llavis  salats
records enyorats.

divendres, 7 d’octubre del 2011

1-QUATRE AMIGUES!!!!

Una terrassa qualsevol, d’un bar qualsevol, un dissabte qualsevol ;
-Bona tarda! Que desitgen prendre?-preguntà el cambrer.
-Un suc de tomàquet- digué la Elvira.
-Un zumo de tomate, por favor!- seguí la Lucía.
-Jo, un batut de plàtan, si us plau!- afegir la Beth
-Yo tomaré, un jugo de tomate- acabà dient la Rocío.
El cambrer anà cap a la barra i mirant al seu company, digué;
 -Quins collons! M’han demanat un suc de tomàquet, un zumo de e tomate i un jugo de 
tomate.
El seu company el mirà incrèdul i li respongué:
-“Manda huevos” On radica la diferència?
El cambrer se’l mirà tot dient:
-La diferència radica entre líquid i substància, però el que prendran aquestes tres mosses
 serà un suc de tomàquet dels de tota la vida.
El noi preparà a la barra la comanda.
-Que tinguis sort!- digué picant-li l’ullet .
El cambrer deixà les begudes a la taula de les noies i marxà tot observant de reüll si veia 
cap cara de sorpresa. Però la sorpresa se la va endur ell quan el van cridar i li digueren:
-Per favor, no ens déu haver entès bé, li hem demanat un batut de plàtan i ens ha portat
 un suc de plàtan.
Sempre hi ha qui ens sorprèn!

dijous, 6 d’octubre del 2011

TU I JO!

Estava jo sota l’ombra del plataner, quan aparegué un petit ocell.
Tot apropant-se, i amb molta cautela  em preguntà:
—Qui ets?
—Sóc tu.—vaig respondré.
—Ah! Així et dius Sinyo...— digué l’ocellet.
—No ho sé!
—Però si ets jo, jo em dic Sinyo!— va dir contrariat l’au.
—Doncs no sé que dir-te.
—I com et dius, doncs?— preguntà.
—No ho sé!
—Caram, saps poca cosa i tens la gosadia de dir que ets jo—va dir un xic molest el petit ocell.
—Que vols dir? Que tu, ho saps tot de tu?
—I tant—va dir orgullós l’ocellet.
—Quina sort que tens. Seràs extraordinàriament feliç, doncs.
—Perquè ho dius això?
—Perquè jo, sabent tan poc de mi, que sóc tu, en sóc de feliç. Aleshores penso que tu sabent tant    de tu deus revessar felicitat.

El rossinyol va quedar-se pensatiu una estona i després va mormolejar:
—Doncs no, no revesso tanta felicitat. I tu com ho fas per ser feliç sabent tan poc de tu, que dius que sóc jo.
—No ho sé!
—És avorrit parlar amb tu—va dir enfadat aquell petit rossinyol. I enlairant el vol, desaparegué.


Al cap de pocs moments va passar per allà un jove pretendent,  i veient el que hi havia sota el plataner,  va dir:
—Que bonic, me l’enduré i el regalaré a la meva estimada. Li agradarà veure’s en aquest preciós mirall.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

PRUDÈNCIA!!!!

—Un dia et lleves i resulta que estàs acompanyat.
—Fantàstic! Qui pogués!- diuen alguns.
La raça humana sol tergiversa tot el que hi ha entre el que es diu i el que és.
Tothom, ha de donar la seva opinió.
Bé, esperaré un buit de silenci per seguir narrant... m’endinso cap el no res...
De sobte; el silenci que esperava!
Quan m’adono tinc vuits ulls mirant-me.
Segueixo narrant, i afegeixo el fet que:
—Ningú ens ha presentat!
—Com t’ho has fet? – pregunten d’altres.
I com els ho explico, això. No és fàcil!
—Es veu que ella insistia, però jo la ignorava!
—Caram! Explica’t! - va dir un.
Doncs no puc dir gaire més.
— Aquesta m’ha ben trasbalsat.
     No sabia que m’empaitava i em volgués tant, és esfereïdor.
     Un dia me la vaig trobar sota els llençols.
     Mai més l’oblidaré, ho sé! He caigut, i en sóc esclau!
—Quina sort que tenen alguns! - va dir un altre.
Ja tornen a tergiversar entre el que dic i el que realment és!
—Ens l’hauràs de presentar! - van dir tots alhora.
—No sé, tal vegada no seria prudent
—Vinga home! No ens vinguis amb aquesta ara!- van dir alguns.
—A tu t’agrada?
—No, la veritat és que no.
—Vaja! Doncs no li donis cova, li ho dius i fora.
—No és tan senzill, amics meus!
—M’ha posseït i no marxarà fins que algú hi posi fre!
—Algú? Caram, necessites ajuda?- va preguntar un.
—Sí! Jo sol no puc, no puc!
—Com és diu aquesta ximpleta?
—Entat! Entat F.!
Els amics, aleshores, se’m van quedar glaçats!
Resulta que n’havien sentit a parlar d’aquesta mossa.
Tots, un rere l’altre, em van donar un copet a l’espatlla.
—Tens raó! No cal que ens la presentis!
    Sabem prou bé que entre
    l’ “En” i el “tat” sempre hi cola el Ferme.