Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Pepa i Trini! MAI M’HA AGRADAT LA POMA AL FORN!


—No entenc perquè et poses així Pepa! Tan sols he dit que aquesta aigua no és clara.

—Home Trini! És que ho vols tot perfecte!
—Déu meu! Jo?
—Trini! Ens quedem en aquesta platja i no en parlem més!
—No sé que coi et passa Pepa, però jo només he fet un petit comentari en referència a l’aigua d’aquest mar. T’has llevat amb mal peu avui, eh!
—M’he llevat com sempre!
—Sí, ja ho veig! T’has posat com una histèrica per un petit comentari que he fet!
—No tan petit Trini! Has dit diplomàticament que l’aigua era bruta!
—Però que no veus les llunes que hi ha sobre l’aigua? El gasoil que deixen les barques fins hi tot es respira. No olores? Eh?
—Doncs mira Trini, si et banyes ja sortiràs amb la pell hidratada.
—Ui Pepa! No sé que et passa, però tan se val, l’aigua no és gens clara, t’agradi escoltar-ho o no.
—Es que sempre estàs igual!
—Ui, ui ui, em sembla que aquest “sempre” ve de més enrere...
—Doncs sí, ara que ho dius sí!
—Ja deia jo que anaves passada de voltes Pepa!
— Trini, encara no entenc perquè no vam poder sopar en aquell restaurant tan rústic anit. Hi vas trobar un munt de pegues, i total, vam anar a parar a un restaurant de mala mort al costat del cementiri.
—Ai Déu! El cementiri que t’ho dius, eren unes pedres antigues col·locades de manera que es pogués llegir els escrits que hi havien gravats, però clar, com que et vas  deixar les ulleres a l’hotel. I en quan al restaurant rústic, era rústic perquè estava una mica deixat de la mà de Déu.
—Sí clar, això ho dius tu, jo el vaig trobar encantador...a més, el menú i el preu estaven molt bé. En el restaurant del cementiri ens van cobrar el nostre sopar i el d’algun difunt que el va deixar a deure. N’estic segura, quina arrissada que ens van fotre.
—Que dius, que dius! Vam pagar el que vam menjar, i les postres van ser genials Pepa.
—Les Postres? Les postres? Trini que vam menjar un flam dels de tota la vida! Això també ho podies haver demanat al restaurant rústic!
—No, perquè vaig escoltar un cambrer que deia a una parella que de postres només els hi quedava; poma la forn!

1 comentari:

Enric Torres ha dit...

Sempre tot te moltes versions... Cap és millor.